Els tabiun o seguidors (àrab: التابعون, at-tābiʿūn, ‘els seguidors’, en singular التابع, at-tabiʿ, el tabi, en femení التابعة, at-tabiʿa, la tàbia) és el nom que la tradició islàmica dona a la primera generació de musulmans que van néixer després de la mort del profeta Muhàmmad, però que encara eren coetanis dels sahaba o «companys» directes de Profeta.[1] En tant que tabiun, van exercir un paper important en el desenvolupament del pensament i la filosofia islàmics i en el desenvolupament polític del califat primerenc. En particular, van exercir un paper vital en la partició de la comunitat islàmica entre sunnites i xiïtes.
El primer tabi en morir va ser Zayd ibn Mamar ibn Zayd, 30 anys després de l'Hègira, i l'últim va ser Khàlaf ibn Khalifa, que va morir el 180 dH. Per tant, molts dels tabiun van ser encarregats de preservar les tradicions islàmiques de l'època dels sahaba per als musulmans posteriors.[2]
Llistat de tabiun
Vegeu també
Referències
- ↑ Tabiín «Resumen general de varios aspectos de la ley islámica.». islam.com.mx, 9 ebril 2017, pàg. 3.
- ↑ Hadith Literature. Siddiqi, Muhammad. The Islamic Texts Society. Oxford. 1993ISBN:0946621381 Pàg.29
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 «USC-MSA Compendium of Muslim Texts». Arxivat de l'original el 2006-07-15. [Consulta: 3 abril 2017].
