Secció vertical i horitzontal de l'encofrat d'un mur de tàpia. Sobre una base de maçoneria (per evitar la humitat del sòl), hi ha una primera filada de tàpia ja feta (B) i està encofrada i per omplir la segona (C).[1]
La tàpia és una antiga tècnica de construcció de murs amb terra argilosa, abocada en un motlle o encofrat i compactada a cops mitjançant un picó. L'encofrat sol ser de fusta,[2] encara que també pot ser d'altres materials. En el procés, es van posant dues fustes paral·leles, anomenades tapieres,[2] entre les quals s'aboca terra en tongades de 10 o 15 cm, i és compactada mitjançant piconat. Posteriorment, es mou l'encofrat a una altra posició per seguir amb el mur. La terra compactada es desseca al sol, i una vegada que la tàpia queda aixecada, les portes i finestres s'obren a cisell.[3]
Antigament, s'havia usat molt en construccions rurals, per la seva economia, amb gruixos d'uns tres pams per a parets de cases i d'uns dos pams per a tanques de patis i corrals.[2] Al fang, sovint, s'hi afegia una beurada de calç per millorar-ne la resistència (tàpia reial)[2] i, modernament, s'ha emprat tàpia amb un afegit de ciment pòrtland.[4] Entre les seves propietats, hi ha la gran inèrcia tèrmica que té,[2] o sigui, la tendència a mantenir una temperatura constant a l'interior a causa del temps que triga a escalfar-se i refredar-se la gran massa d'una paret tan gruixuda. Entre els seus inconvenients, hi ha la seva poca resistència a la humitat i la pluja, que desfà el fang, i que obliga a protegir la tàpia amb arrebossats, altres revestiments o teulades que requereixen un manteniment periòdic i que fa que les construccions de tàpia durin molt poc si s'abandonen. Aquesta poca resistència a la humitat fa que aquest material sigui propi de llocs relativament secs, com els de clima mediterrani o els del nord d'Àfrica.
Les estructures de tàpia, quan perden la protecció, es desfan relativament ràpidament a mesura que la pluja s'endú la terra. Torre del Pilaret de Santa Quitèria, a Fraga (Baix Cinca).
