Una societat científica és una associació de professionals, investigadors, especialistes o erudits d'una branca del coneixement o de les ciències en general, que els permet reunir-se, exposar els resultats de les seves investigacions, confrontar-los amb els dels seus col·legues o especialistes dels mateixos dominis del coneixement, i difondre'n els treballs a través de publicacions especialitzades.[1]
La participació de les societats científiques als albors de la ciència moderna és un tema àmpliament estudiat i debatut. La història de la ciència ha estat més pròdiga a analitzar els orígens de la Royal Society i de les diferents acadèmies nacionals de ciències del segle xvii, el desenvolupament de les societats professionals de científics al segle xix o la creació d'associacions internacionals en el marc del procés d'internacionalització de la ciència al segle xx.
Característiques
La seva estructura, objectius i activitats es regeixen segons uns estatuts propis, regulats segons les lleis nacionals i internacionals. Entre les seves activitats solen incloure's les de tipus docent (cursos, tallers, seminaris, congressos, etc.), investigació (teòrica o aplicada) i publicacions (llibres, revistes, etc.).
Com a valor afegit, aconsegueixen el prestigi, tant dels seus membres com de l'organització que els vertebra. Les societats científiques es denominen, generalment, en funció del territori que abasta (internacional, nacional, regional o local) i de la branca del saber que estudien (medicina, literatura, etc.); organitzacions petites se solen federar amb altres afins per crear associacions de rang superior.[8]
Les societats científiques solen assessorar governs, i institucions públiques o privades, sobre els coneixements que les fonamenten mitjançant informes tècnics o exàmens pericials.
Els estudis socials de la ciència han prestat major atenció als col·lectius no formalitzats en la ciència, com la "república de la ciència" de Poliana, la "comunitat científica" de Hagstrom i Merton,[9] els " col·legis invisibles" de Crane, les "comunitats epistèmiques" de Knorr-Cetina[10] i el "camp científic" de Bourdieu.[11] La literatura sociològica en si, on el tema de la participació associativa és recurrent, ha abordat poc el cas particular de les associacions científiques. Es pot debatre si les societats científiques segueixen tenint raó d'existir en un sistema cada cop més polaritzat entre el científic individual, amb les seves estratègies i ambicions de carrera, i les institucions acadèmiques, pressionades a competir entre si per recursos escassos.[12]