La Societat Catalana de Filosofia és una entitat fundada el 1923 com a filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), adscrita a la Secció de Filosofia i Ciències Socials. Conrea la filosofia en tots els seus aspectes per estendre'n el coneixement i aplegar i publicar els treballs dels qui s'hi dediquen.[1]
La societat tenia entre els seus objectius elaborar un vocabulari filosòfic de la llengua catalana, que mai no es va arribar a fer. Publicà tan sols un número del seu òrgan, Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, i es va trencar per la rivalitat del pare Miquel d'Esplugues i altres membres de l'Escola tomista de Barcelona amb el positivisme de Ramon Turró. La dictadura de Primo de Rivera n'entorpí l'actuació.[1]
La Societat Catalana de Filosofia es reconstituí formalment el 10 de juliol de 1980, a iniciativa de l'erudit jesuïta Eusebi Colomer i Pous i sota l'impuls de Xavier Rubert de Ventós, Francesc Gomà i Musté i Pere Lluís i Font, però no va publicar el nº 2 del seu Anuari fins a l'any 1988; d'ençà d'aleshores apareix regularment i recull treballs acadèmics en filosofia.
