La Simfonia núm. 6 va ser composta per Eduard Tubin entre 1952 i 1954.[1] Va ser estrenada el 30 de setembre de 1955 a Estocolm retransmesa per l'Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca sota la direcció de Tor Mann. Té una durada aproximada de 33 minuts.[2]
Moviments
- Andante sostenuto, ma ritmico
- Molto allegro
- Festoso
Origen i context
Tubin va completar la Sisena Simfonia l'11 de desembre de 1954.[3] Els crítics no van entendre la simfonia i van ser més negatius que amb la Cinquena. El musicòleg Hans Åstrand pensava que era els motius eren:
| «
|
... la tradicional manca de curiositat entre els crítics musicals, la poca disposició a acceptar Tubin com una espècie d'ocell estrany dins de la tribu local de compositors, la seva nova simfonia no encaixava sota l'etiqueta que el costum havia posat a Tubin...
|
»
|
| — Hans Åstrand[1]
|
Representacions
Després de la retransmissió de l'Orquestra de Ràdio Sueca, el 31 d'octubre de 1956 va ser estrenada en un concert públic a la Sala de Concerts d'Estocolm amb l'Orquestra Filharmònica d'Estocolm sota la direcció de Hans Schmidt-Isserstedt.[3]
Instrumentació
La Simfonia núm. 6 està escrita per a una orquestra gran estàndard, concretament: 3 flautes, 3 oboès, 3 clarinets, 3 fagots, 1 saxòfon tenor - 4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, 1 tuba, percussió (4 músics), piano i cordes.[2]
Tubin prescindia d'utilitzar el saxòfon a l'orquestra, però en aquest cas el va incloure per establir paral·lelismes entre el jazz, la música clàssica i danses sensuals com el tango i la rumba.[1]
Anàlisi musical
És una simfonia molt difícil d'interpretar i els directors que ho han fet han quedat desconcertats amb l'estructura rítmica, especialment al segon moviment. Tor Mann, per exemple, quan la va estrenar a la ràdio sembla que va començar en un temps equivocat.[1]
Durant els primers anys del seu exili suec, Tubin va canviar el seu estil nacionalista per un de més personal i cosmopolita, tot desenvolupant un llenguatge harmònic propi. En aquest camí, la Sisena Simfonia inclou un tempo extraordinàriament actiu, amb figures rítmiques semblants al bolero i amb elements de jazz, i acabant amb un final festoso en forma de xacona.[4]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Tubin, Eino. «Eduard Tubin. A Biography». Eino Tubin. [Consulta: 13 gener 2024].
- ↑ 2,0 2,1 «Symphony No. 6». Estonian Music Information Centre. [Consulta: 21 gener 2024].
- ↑ 3,0 3,1 Riisk, Harri. «Tubin: Symphony No. 2 "The Legendary" / Symphony No. 6». BIS. [Consulta: 13 gener 2024].
- ↑ Pärtlas, Margus «EDUARD TUBIN: CURRENT RESEARCH AND PUBLISHING PROJECTS». Fontes Artis Musicae. International Association of Music Libraries, Archives, and Documentation Centres (IAML), vol. 51, 3/4, 2004, pàg. 332–338. ISSN: 00156191. JSTOR: 23510397.
