Setge d'Oriola (1359)

Setge d'Oriola (1359)

Guerra dels dos Peres
Nájera Tarassona Guardamar Jumella Oriola Araviana Gharnata Sevilla València Barcelona Lisboa Posicions castellanes Posicions granadines Posicions catalanes Principals combats 1358-1360
Tipus	setge
Data	1359
Lloc	Oriola
Estat	Regne de València i Corona d'Aragó
Resultat	Victòria catalana
Bàndols
Corona d'Aragó Corona de Castella
Comandants
Pero Maça de Liçana Ramon de Rocafull Joan X. de Perecinsa Fernando Enríquez Alvar Pérez de Guzmán

El Setge d'Oriola de 1359 fou un dels episodis de la Guerra dels dos Peres.

Antecedents

A final de febrer de 1357, l'infant Ferran d'Aragó i de Castella va prendre la vila de Jumella, i les tropes aragoneses es van refugiar al castell. Hi foren assetjades i es van rendir per fam el 18 de maig.^[1] Amb l'amenaça castellana a Saragossa, a instàncies del cardenal Guillaume de la Jugie, llegat del Papa Innocenci VI, es va signar el 8 de maig entre ambdós reis una treva d'un any, i la notícia no va arribar a Jumella fins al 22 de maig, quan aquesta ja havia caigut en mans castellanes. Pere el Cerimoniós trencà la treva l'agost recuperant Tarassona.^[2] El Cruel preparà una flota a Sevilla amb la intenció de destruir el poder marítim català,^[3] però un temporal destruí la flota invasora, i el Cruel hagué de retirar-se per terra.

El setge

Els primers mesos de 1359 se succeïren diverses accions a Oriola i la Vall d'Elda, amb dues incursions de Fernando Enríquez i Alvar Pérez de Guzmán, que foren rebutjades, contestades amb una incursió de Pero Maça de Liçana, capità de la frontera, Ramon de Rocafull, i Joan Ximenis de Perecinsa, batlle general dellà Xixona, que fou derrotat uns mesos més tard en una incursió castellana, tot i que Oriola no va canviar de mans.^[4]

Conseqüències

El rei de Castella preparà una nova flota a Sevilla,^[3] i l'any següent, els castellans van reeixir prendre Guardamar, en una expedició que pretengué destruir el poder marítim català,^[3] amb el suport de l'Emirat de Gharnata, la República de Gènova^[5] i el Regne de Portugal^[6] L'estol va desembarcar a la ciutat de València, defensada per Ramon Berenguer I d'Empúries,^[6] on la guarnició no va presentar batalla, i va reembarcar per combatre a les costes catalanes, on tot i l'intent de mediació de Guiu de Boulogne^[6] va ser derrotat en la Batalla naval de Barcelona,^[7] fracassà en el seu intent de prendre Eivissa^[8] i va significar el definitiu domini mediterrani dels catalans.

Referències

1. Pere el Cerimoniós i la seva època. CSIC, 1989, p. 252. ISBN 8400070143. 
2. «Setge d'Oriola (1359)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
3. Domènech i Montaner, Lluís. Idea de la política internacional de Catalunya y de la seva táctica y forsa marítima, 1898, p. XII. 
4. Ferrer i Mallol, Maria Teresa. Entre la paz y la guerra: la Corona catalono-aragonesa y Castilla en la Baja Edad Media. Editorial CSIC, 2005, p. 380. ISBN 8400083881. 
5. (castellà) Francisco Cascales, Al buen genio encomienda sus Discursos historicos de la muy noble, y muy leal ciudad de Murcia
6. (castellà) Manuel Becerra, Las relaciones diplomáticas entre la Corona de Aragón y Granada durante la Guerra de los Dos Pedros. I: Desde 1356 hasta 1359, p-256-257
7. Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana
8. Zurita y Castro, Jerónimo. Anales de la Corona de Aragón (en castellà). Edició en línia, 1562-1580.