El topònim Albera procedeix del llatí Alberia ('blanca', aplicat a una zona). El nom apareix per primera vegada el 844 sota el terme d'Alberiæ. Destaca l'ús del plural en llatí, en francès (Les Albères, fals plural ortogràfic per a adaptar el terme català o llatinisme?), així com en la denominació nord-catalana, potser interferir pel francès (serra de les Alberes).
Toponímia
L'etimologia de la paraula “Albères” és problemàtica, per la manca de documents antics (els primers estan datats al segle IX) i pel fet que diverses arrels molt freqüents semblen correspondre a aquest nom1.
Una primera hipòtesi és que prové del llatí Albaria afegint el sufix col·lectiu -aria a l'adjectiu albus, que vol dir "blanc", però aquesta explicació no és satisfactòria, perquè el massís no és de color blanc. : poques vegades cobert de neu. , probablement no mostrava roques blanques a l'edat mitjana, perquè estava cobert de boscos. També podria provenir d'alba, alba, perquè és el més oriental dels Pirineus, o de l'arrel prellatina Alp que es troba en molts noms de muntanya de l'Europa occidental2.
Lluis Basseda s'inclina cap a la darrera hipòtesi: l'arrel Alp seguida o bé del col·lectiu llatí -aria o del sufix iberobasc -erri. El terme Albera designaria una muntanya escarpada, alta però rica en pastures, per oposar-se a Corbera, utilitzada per a un relleu arrodonit, més baix i cobert de matolls que trobem a la regió en noms com el municipi Corbère-les-Cabanes o el massís de Corbières 1. Aquesta hipòtesi correspon a la disposició dels llocs en qüestió.
El nom apareix per primera vegada, en llatí, l'any 844 en un text del futur emperador Carles el Calb on esmenta un lloc situat a Monte Albario. El terme es troba indiferentment en singular o plural durant l'edat mitjana. S'acaba fixant en singular en català en la forma Albera i en plural en francès2. Així, en francès, l'expressió "les Albères" designa el massís, mentre que L'Albère és el nom d'una comuna francesa situada en aquest massís.
Història
Article detallat : Cronologia de la descentralització a França.
La història de les comunas, com a institució, comença formalment amb el decret del 12 de novembre de 1789. Succeeixen les comunitats, senyories i parròquies de l'Antic Règim i experimenten una evolució contínua del seu dret amb essencialment dues lleis fundacionals : 1884, elecció per el sufragi universal i la descentralització de 1982. Són la baula elemental d'un sistema cada cop més complex i la superposició de competències és tal que per a aquest primer nivell elemental, ara parlem de “bloc municipal”, associant municipis i agrupacions de municipis.
Municipis i comunes
L'Albera s'estén al llarg d'uns 25 km pels municipis següents:
Aquest paratge natural permet d'observar la transició entre les espècies pròpies de la serralada pirinenca i les més típicament mediterrànies, en un terreny de roques metamòrfiques com ara esquists i pissarres.
A l'Albera occidental té lloc una zonificació altitudinal de la vegetació que va del país de la sureda i l'alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) fins a la fageda (Fagion sylvaticae), passant per les terres dominades per l'alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) i els boscos mixtos de caducifolis amb roures i aurons (Querco-Aceretum opali). Les extenses suredes i brolles mediterrànies que cobreixen les parts baixes del massís contrasten amb els importants fragments de fageda, landes i prats acidòfils de les parts culminals. Cal remarcar l'interès biogeogràfic que representa la proximitat de les fagedes a la mar i els boscos mixtos caducifolis, únics per la seva estructura i composició a Catalunya. També són singulars les bosquines de fals aladern, de composició singular dins el context de l'alzinar.
Els líquens també són molt particulars en aquest espai, especialment els silicícoles que es troben a la sureda.
A l'Albera oriental, s'hi poden distingir l'estatge de la sureda i l'alzinar amb marfull i una franja superior on es troba l'alzinar muntanyenc. A la façana marítima d'aquest espai, hi viuen algunes espècies endèmiques de la flora catalana (Limonium tremolsii, Limonium geronense, Armeria ruscinomensis, i d'altres), factor que encara enriqueix més la singularitat d'aquest racó pirinenc.
A l'espai, s'hi troba una gradació entre espècies més centreeuropees com la granota roja (Rana temporaria) o el sargantaner gros (Psammodromus algirus).
Pel que fa als mamífers hi podem trobar el senglar, la guineu, la fagina, el conill i altres espècies mediterrànies.
Alguns dels seus cursos fluvials compten amb fauna íctica molt interessant, com és el cas del barb de muntanya (Barbus meridionalis) o de la truita comuna (Salmo trutta).
Francesc Beato i Kildo Carretè (coord.), L'Albera, del Roc de Frausa al cap de Creus, Barcelona, Centre Excursionista de Catalunya, 1991.
Maria Àngels Castillo i Jordi Bastart, Sortides amb família: l'Empordà i la serra de l'Albera, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2001.
Genar Fèlix i Franquesa, "Anàlisi corològic en el Pirineu Oriental: els amfibis i els rèptils en el massís de l'Albera", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 18 (1985), 13-30.
Maria Teresa Genís, L'Albera: arquitectura popular i tradicional, Figueres, Consell Comarcal de l'Alt Empordà, 2008.
Jean-Pierre Lacombe Massot i Joan Tocabens, L'Albera, 2000 anys d'història i més..., Perpinyà, Sources, 2000.
Enric Viñas i Manuel, "Fitotaxonomia de la serra de l'Albera", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 18 (1985), 6-12.
Becat, Joan. «5 - Argelers de la Marenda». A: Atles toponímic de Catalunya Nord. I. Aiguatébia - Montner. Perpinyà: Terra Nostra, 2015 (Biblioteca de Catalunya Nord, XVIII). ISBN ISSN 1243-2032.
Becat, Joan; Ponsich, Pere; Gual, Raimon. «Banyuls de la Marenda». A: El Rosselló i la Fenolleda. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 14). ISBN 84-85194-59-4.
Cartografia
Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera. Col·lecció 1:25.000. Espais naturals protegits, Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 1999.
Massís de l'Albera. Els mapes dels Parcs Naturals de Catalunya, 13, Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 1999.
Mapa comarcal de Catalunya (Alt Empordà, núm. 2). Escala 1:50.000, Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 1996.
_-_4.jpg)
_-_2.jpg)
_-_3.jpg)
_-_1.jpg)
