La segona fitna o segona guerra civil islàmica fou un període de desordre polític i militar amb una sèrie de conflictes que aparentment no estaven connectats directament entre si que van envoltar al món islàmic durant el govern dels omeies arran de la mort del califa Muàwiya I. La segona fitna va ser un moment de complexitat en el món islàmic.
La revolta va ser vista per molts com un intent de tornar als primers valors de la comunitat islàmica, i fou ser ben acollida pels descontents amb l'Estat Omeia. Diferents historiadors daten la segona fitna altrament, perquè alguns veuen el final del regnat de Muàwiya l'any 680 com el començament, mentre que el 683, després de la mort del califa Yazid I és citat per altres. El final és data a partir el 685 amb l'ascensió d'Abd-al-Màlik ibn Marwan o el 692, després de la mort d'Abd-Al·lah ibn az-Zubayr i el final de la seva revolta. Les dates 683-685 són les més comunament emprades.
El primer califa Omeia, Muàwiya, fou succeït a la seva mort l'any 680 pel seu fill Yazid I amb l'oposició dels alides, partidaris d'Al-Hussayn ibn Alí, net del profeta Mahoma i fill del califa Alí ibn Abi-Tàlib, que havia estat assassinat, i per escapar de les persecucions omeies els alides van fugir a la Meca. Al-Hussayn i molts dels seus més propers seguidors van ser assassinats per les tropes de Yazid a la batalla de Karbala, que és sovint esmentada com la ruptura definitiva entre els xiïtes i sunnites, i fins aquest dia s'ha commemorat cada any pels musulmans xiïtes en el dia de l'Aixura.
Després de la sobtada mort de Yazid i Muàwiya II va esclatar una guerra civil a Síria, i Ibn az-Zubayr va aprofitar per proclamar-se Amir al-Muminín el 683, sent reconegut pels opositors als omeies de Síria, Egipte, Iraq i Aràbia. Estava aïllat a la regió de Hejaz quan els rebels kharigites van establir un estat independent al centre d'Aràbia a 684, mentre es van produir altres aixecaments kharigites a l'Iraq i l'Iran i els xiïtes es revoltaren a Kufa per venjar la mort d'Al-Hussayn i promoure un altre dels fills d'Alí com a candidat a califa.
Després de la victòria sobre Mussab ibn az-Zubayr a la batalla de Dayr al-Jathaliq, a la riba del Dujayl el 691,[3]al-Hajjaj ibn Yússuf va rebre orde d'Abd-al-Màlik ibn Marwan de sortir de Kufa i marxar contra Abd-Al·lah ibn az-Zubayr a la Meca per negociar la seva rendició a canvi del perdó. Al-Hajjaj va obeir i va avançar sense lluita fins a Taïf on va entrar sense oposició, però Ibn al-Zubayr no es va voler rendir i fou assetjat.[4] Ibn Yússuf no volia fer córrer la sang a la ciutat santa, però com que el setge s'allargava, va demanar permís al califa per conquerir la ciutat i el va obtenir; va rebre reforços i va iniciar un bombardeig de pedres amb catapultes situades a la muntanya d'Abu-Kubays, en el qual fins i tot fou bombardejada la Kaba quan els peregrins es trobaven assetjats. Després de set mesos de setge la gent d'Ibn az-Zubayr, uns deu mil homes, fins i tot dos dels seus fills van passar al camp d'Ibn Yússuf, i Ibn az-Zubayr va morir en els combats a l'entorn de la Kaba junt als seus partidaris més fidels i el seu fill petit l'octubre del 692.
