San Jerónimo el Real, anomenat popularment «Los Jerónimos», és un templeparroquial catòlic de Madrid, propietat de l'arquebisbat de Madrid.[1] Anteriorment havia estat un monestir de frares jerònims, fundat originalment per Enric IV, si bé l'edifici actual va ser construït pels Reis Catòlics, tot i que ha patit nombroses modificacions. El temple està situat al carrer de Ruiz de Alarcón, amb façanes als carrers Moreto, Academia i Casado de Alisal. Des de 1995 té la consideració de Bé d'Interès Cultural amb la categoria de monument.[2]
Descripció
L'església està construïda en estil gòticogival, únic exemple d'aquesta mena d'arquitectura a Madrid.[3] Té una única nau amb capelles laterals situades entre els contraforts. El creuer poligonal i el cor alt als peus; el sostre està totalment cobert amb voltes de creuria d'estil gòtic tardà. Al llarg de la seva història va comptar amb altres estances o àmbits, com una habitació reial a l'absis de l'església quan s'hi hostatjaven els monarques, així com dos claustres, que han desaparegut totalment o parcialment.[4]
Història
L'edifici es remunta a 1503, quan els Reis Catòlics van ordenar la construcció d'un monestir de frares de l'orde de Sant Jeroni.[4] Amb tot, la fundació de monestir de jerònims a la vila datava del regnat d'Enric IV, que el 1464 va iniciar-ne la construcció a la vora del riu Manzanares, en commemoració de la victòria del seu favorit, Beltrán de la Cueva, en una justa celebrada durant una visita dels ambaixadors dels ducs de Bretanya.[2] San Jerónimo el Real va ser una de les esglésies predilectes de la monarquia espanyola, i molt sovint s'hi feien jures de reis, prínceps, exèquies reials, casaments, entre d'altres celebracions. Felip IV va utilitzar l'antic monestir com a punt de partida per a la construcció del desaparegut Palau del Buen Retiro, del qual només en restó el Salón de Reinos i el Casón del Buen Retiro.[5]
Durant l'ocupació francesa va ser espoliat i convertit en caserna militar. L'edifici va quedar en molt mal estat, i el que quedava de l'original va ser refet o restaurat al llarg del segle xix.[5] El 1851, per ordre del rei consort, Francesc d'Assís de Borbó, i sota la direcció de Narciso Pascual y Colomer es va emprendre una restauració que va reduir el conjunt a l'edifici actual, és a dir, a l'església i un dels claustres, enderrocant la resta per inservible. D'aquest moment data la façana principal, les dues torres, l'absis i la decoració exterior. L'interior va ser restaurat per Enrique María Repullés el 1879, d'acord amb la concepció original.[4]
Amb motiu de la boda d'Alfons XIII i Victòria Eugènia de Battenberg, el 1905 s'hi va construir una escala monumental. Posteriorment, el 1948, l'arquitecte, Francisco Íñiguez va eliminar l'arrebossat exterior, deixant la maçoneria i el maó a la vista.[4] El 2000 es va encetar un procés de restauració, fruit d'un conveni entre l'arquebisbat de Madrid i el Ministeri de Cultura, que va suposar canvis exteriors i interiors, treballs que van durar una dècada.[3] Es va restaurar el conjunt, tret de l'escala d'inicis de segle xx, amb la intenció de recuperar la imatge antiga del temple.[4]
,_adjacent_to_Museo_del_Prado_(6394588485).jpg)
_04.jpg)
