El procés consistia en enterrar excrements (humans o animals) en camps preparats a les nitreres, regar-los i esperar que la lixiviació fes la seva feina, recollint al cap d'un temps el salnitre que “sortia” cap a la superfície del terra per eflorescència. Després es transportava per a ser concentrat bullint-lo a les calderes de la factoria.[4]
Història
A part de "Montepellusanus",[5] al llarg del segle xiii (i següents) l'únic subministrament de salnitre de tota l'«Europa cristiana» era a Catalunya: «...i se n'ha trobat a Espanya a Aragó a una certa muntanya al costat del mar...i els mateixos hispans li diuen alumen acetum activum: saraceni apellant ipsum borax et credunt quod sit alumen».[6][7] Et in Hispania invenitur versus Argoniam in quodam monte juxta mare”. et apellant ipsum hispani alumen acetum activum...[8][9]
De fet el 1561, Elisabet I d'Anglaterra en entrar en guerra amb Felip II d'Espanya, es va quedar sense poder importar el salnitre (del que el Regne d'Anglaterra no en tenia producció pròpia), i va haver de pagar “300 lliures or” al capità alemany Gerrard Honrik per les “Instructions for making salpetre to growe” (el secret del “Feuerwerkbuch” -les nitreres-)[10]