![]() |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Sándor Veress (hongarès: Veress Sándor) (Cluj-Napoca, 1 de febrer de 1907 - Berna, 4 de març de 1992) va ser un compositor suís d'origen hongarès. La primera meitat de la seva vida la va passar a Hongria; la segona, des del 1949 fins a la seva mort, a Suïssa, de la qual va esdevenir ciutadà els darrers mesos de la seva vida.
Biografia
Sándor Veress va ser el fill gran de l'historiador Endre Veress (1868-1953) i de la contralt Mária Méhely (1880-1957). El 1915 la família es va traslladar de Kolozsvár a Budapest, on Endre Veress havia estat nomenat per al càrrec de Conseller Ministerial per a Afers de la Nacionalitat Romanesa. Als deu anys, Sándor Veress va rebre les seves primeres lliçons de piano.
Des de 1923 va estudiar piano a l'Acadèmia de Música Franz Liszt de Budapest amb Emánuel Hegyi, més tard amb Béla Bartók. De 1925 a 1930 va ser estudiant de composició Zoltán Kodálys. El 1929 es va fer pràctiques amb László Lajtha al departament de música popular del Museu Etnogràfic de Budapest i es va formar en els mètodes de l'etnologia musical. El 1930 va emprendre el seu primer viatge als Csángó-Magyars de la Moldàvia romanesa.
L'any 1933 el New Hungarian String Quartet va participar en l'estrena de la seva 1. quartets de corda. El 1935 l'obra es va representar al festival IGNM de Praga, seguida el 1937 de l'estrena mundial de 2. Quartets de corda a les jornades de la "International Society for New Music" (IGNM) de París. El Musikverlage Márk Rózsavölgyi i Magyar Kórus van imprimir les seves primeres obres - v. a. literatura pedagògica de piano i arranjaments de cançons populars per a diversos cors.
A partir de 1935 Veress va treballar -inicialment com a ajudant de Bartók, després de la seva emigració als EUA (1940) sota el lideratge de Kodály- a l'Acadèmia Hongaresa de Ciències i més tard (1951 ss.) com a Corpus Musicae Popularis Hungaricae' ' va publicar una edició completa de melodies de cançons populars hongareses. A finals de 1938 marxà a Londres amb la pianista Enid Mary Blake (1912 – 94), la seva posterior esposa, a qui havia conegut el 1937 com a estudiant de postgrau a Budapest, on s'ocupà dels nous mètodes d'educació musical i Constant Lambert va interpretar el seu Divertimento.
Entre la primavera de 1941 i finals de 1942 va treballar a Roma al "Teatro dell'Opera di Roma" juntament amb el ballarí i coreògraf Aurel von Milloss en el seu segon ballet Térszili Katicza . Aquí també va entrar en contacte directe i formatiu per primera vegada amb una obra clau de l'Escola de Viena (moderna), la Wozzeck de Berg, la qual La primera producció italiana estava sota la direcció musical de Tullio Serafin va caure en aquest període. També va fer les primeres connexions amb la seva posterior editorial de Milà Edizioni Suvini Zerboni.
A finals de 1943, Veress va succeir a Kodály com a professor de composició a l'Acadèmia Franz Liszt de Budapest. Després de la guerra u.a. György Kurtág, György Ligeti i Lajos Vass els seus alumnes.
A la primavera de 1945 es va unir al PC hongarès. Tanmateix, la valoració inicialment optimista de la contribució del partit al rellançament polític del primer període de la coalició aviat va donar pas a un escepticisme creixent. Després d'una estada més llarga a Londres el 1947 a tot tardar, va seguir activament el pla d'emigrar a Occident. L'any 1948 va ser membre del jurat per primera vegada al concurs coral International Eisteddfod a Llangollen/Gal·les (per darrera vegada: 1984). També va participar com a delegat oficial al congrés del International Folk Music Council a Basilea, on va poder establir primers contactes amb Paul Sacher. Dues de les obres més importants de la primera dècada suïssa van ser encarregades posteriorment per Sacher: el Concert per a piano (1952), estrenat el 1954 amb Veress com a solista, i el Concert per a quartet de corda (1961).
A principis de febrer de 1949, Veress va viatjar a Estocolm per assistir a l'estrena de Térszili Katicza a la Royal Opera (Estocolm) allà, supervisada coreogràficament per Milloss. Mentrestant, Hongria oficial li va concedir el "Premi Kossuth" (març de 1949) en absència. Després de l'estrena a Estocolm va anar a Roma per a més representacions del ballet. Aquí, després de mesos de perseverància a les fosques, durant els quals la estalinització de la política interna hongaresa s'encaminava cap al seu clímax temporal (procés Rajk: setembre de 1949), l'oferta mediada pel musicòleg Otto Gombosi li va aconseguir un semestre convidat en etnologia musical a la càtedra vacant Kurth a l'Institut de Musicologia de la Universitat de Berna. La seva acceptació va permetre a ell i a la seva dona traslladar-se a Suïssa a finals de novembre de 1949, on van rebre asil polític. D'altra banda, no va poder ocupar una càtedra promesa als Estats Units perquè el "Mcarthyisme" es va ressentir de la seva antiga pertinença al Partit Comunista. No obstant això, Veress no es va convertir en ciutadà suís fins tres mesos abans de la seva mort, el desembre de 1991, després que una sol·licitud inicial el 1977 hagués fracassat a causa de la restricció de la situació legal en aquell moment. No obstant això, en retrospectiva, Veress va estar agraït a Suïssa. Poc abans del seu 80è aniversari, va assenyalar:
| «
|
''El sòl helvètic em va donar allò que hauria estat impossible per a mi a Hongria, la llibertat personal humana i l'oportunitat de desenvolupar el meu art.
|
»
|
-(Traub (1986): p. 54).
Després d'acabar el seu semestre de convidat universitari, Veress va ser nomenat professor d'educació musical general, assignatures teòriques i composició al Conservatori de Berna la primavera de 1950 (dimissió: 1981). Al llarg dels anys, Heinz Holliger, Theo Hirsbrunner, Heinz Marti, Jürg Wyttenbach, János Tamás, Daniel Andres, Urs Peter Schneider, Roland Moser i Jürg Hanselmann els seus alumnes.
A la dècada de 1960 i principis de la dècada de 1970, Veress va treballar com a professor visitant a diverses universitats nord-americanes, inclòs el Peabody Institute de la "Johns Hopkins University" i el Goucher College de Baltimore/Maryland (1965-1967) i la Universitat de Portland/Oregon (1972). També va ensenyar durant un semestre a la Universitat d'Adelaida (Austràlia, 1967).
Des de 1968 Veress va tornar a ocupar una plaça de professor a l'Institut de Musicologia de la Universitat de Berna, inicialment com a professor associat, des de 1971 fins a la seva jubilació el 1977 com a professor titular. La seva tasca docent va cobrir les assignatures sistemàtiques com Educació musical, Etnologia musical i Música del segle xx.
Premis
- 1976: Premi de Música del Cantó de Berna
- 1985: Premi Bartók Pásztory
- 1986: Komponistenpreis des Schweizerischen Tonkünstlerverein
- 1987: Premi de Música de la Ciutat de Berna
- 1990: Professor honorari de l'Acadèmia de Música Franz Liszt de Budapest
- 1991: Orde de l'Estendard de la República d'Hongria
Literatura
- Melinda Berlász, János Demény, Ede Terényi (Hrsg.): Veress Sándor. Tanulmányok. Zenemükiadó, Budapest 1982.
- Andreas Traub (Hrsg.): Sándor Veress. Festschrift zum 80. Geburtstag. Haseloff, Berlin 1986.
- Ferenc Bónis: Three Days with Sándor Veress, the Composer. Part I. In: The New Hungarian Quarterly. (NHQ) 28, Nr. 108, 1987, S. 201–210; Part II. In: NHQ. 29, Nr. 109, 1988, S. 217–225; Part III. In: NHQ. 29, Nr. 111, 1988, S. 208–214. Pallas Lap- és Könyvkiadó, Budapest 1987/88.
- Andreas Traub: Sándor Veress. In: Hanns-Werner Heister, Walter-Wolfgang Sparrer (Hrsg.): Komponisten der Gegenwart. (KDG). Edition text + kritik, München 1992 ff. 21. Nachlieferung 2001.
- Andreas Traub (Hrsg.): Sándor Veress. Aufsätze, Vorträge, Briefe. Wolke, Hofheim 1998.
- Thomas Gerlich: Neuanfang in der „Wahlheimat“? Zu Sándor Veress' „Hommage à Paul Klee“. In: „Entre Denges et Denezy ...“: Dokumente zur Schweizer Musikgeschichte 1900–2000. Hrsg. Ulrich Mosch in Zusammenarbeit mit Matthias Kassel. Schott, Mainz 2000, S. 399–406.
- Andreas Traub: Sándor Veress und das Exil: Von der „Transilvanischen Kantate“ (1936) zur „Elegie“ (1964). In: Péter Csobádi et al. (Hrsg.): Das (Musik-)Theater in Exil und Diktatur. Vorträge und Gespräche des Salzburger Symposions 2003. Anif, Salzburg 2005, S. 533–540.
- Andreas Kotte. Theaterlexikon der Schweiz (TLS) / Dictionnaire du théâtre en Suisse (DTS) / Dizionario Teatrale Svizzero / Lexicon da teater svizzer. 3. Zürich: Chronos, 2005, p. 1999. ISBN 978-3-0340-0715-3. OCLC 62309181. LCCN 2007423414.
- Andreas Traub: Veress, Sándor. In: Ludwig Finscher (Hrsg.): Die Musik in Geschichte und Gegenwart. (MGG). 2. Auflage. Personenteil, Band. 16. Bärenreiter, Kassel, Stuttgart 2006, Sp. 1487–1492.
- Rachel Beckles Willson: Ligeti, Kurtág, and Hungarian Music during the Cold War. Cambridge University Press, New York 2007.
- Doris Lanz, Anselm Gerhard (Hrsg.): Sándor Veress. Komponist – Lehrer – Forscher. Bärenreiter, Kassel 2008. – Mit Beiträgen von: Rachel Beckles Willson, Melinda Berlász, Bodo Bischoff, Simone Hohmaier, Heinz Holliger, Michael Kunkel, Péter Laki, Doris Lanz, Friedemann Sallis, Andreas Traub, Claudio Veress.
- Bodo Bischoff: "Corale" – Ende vom Spiel – schließen oder aufhören? Zu zyklischen Aspekten der Satzschlüsse in Sándor Veress' "Glasklängespiel". In: Doris Lanz, Anselm Gerhard (Hrsg.): Sándor Veress. Komponist – Lehrer – Forscher. Bärenreiter, Kassel 2008, S. 107–122.
- Bodo Bischoff: "Canzonetta" – Kleiner Gesang oder des Menschen Stimme. Zu kompositorischen "Perspektiven" im 3. Satz von Veress' "Glasklängespiel". In: Doris Lanz, Anselm Gerhard (Hrsg.): Sándor Veress. Komponist – Lehrer – Forscher. Bärenreiter, Kassel 2008, S. 123–141.
- Rachel Beckles Willson: Letters to America. In: Friedemann Sallis (Hrsg.): Centre and Periphery, Roots and Exile. Wilfrid Laurier University Press, Waterloo 2009, S. 129–173.
- Friedemann Sallis: "We play with the music and the music plays with us": Sándor Veress and his Student György Ligeti. In: Louise Duchesneau & Wolfgang Marx (Hrsg.): György Ligeti. Of Foreign Lands and Strange Sounds. The Boydell Press. Woodbridge/Rochester 2011, S. 1–16.
- Über Veress-Aufführungen des Dresdner Kreuzchores, in: Matthias Herrmann (Hrsg.): Dresdner Kreuzchor und zeitgenössische Chormusik. Ur- und Erstaufführungen zwischen Richter und Kreile, Marburg 2017, S. 119–121, 320 (Schriften des Dresdner Kreuzchores, Bd. 2)
Enllaços externs
