|
Rosa Mas i Mallén
Rosa Mas i Mallén (Barcelona, 18 de novembre de 1915 - 21 de desembre del 1988)[1][2][n 1] fou una violinista i compositora catalana.
Biografia
Filla de Ramon Mas i Mercè Mallén, tingué tres germanes: Teresa, Roser i Mercè.[1] Estudià a l'Escola Municipal de Música de Barcelona amb els mestres Frederic Alfonso (solfeig) i Francesc Costa (violí).[3] La seva germana Roser també fou instrumentista, en aquest cas de piano.[4][5] El 1929[n 2] obtingué la beca municipal que li permetia ampliar la formació a l'estranger, el 1931 guanyà el premi Parramon, instituït set anys abans pel músic i lutier Ramon Parramon, i el 1935 el concurs d'Unión Radio Madrid.[6]
En 1930 participà en el que s'anomenà «Primer concert de música femenina», patrocinat pel Comitè de Dones organitzadores de l'Exposició Nacional del Treball de la Dona Espanyola. Aquest concert es dugué a terme al Palau d'Alfons XIII de Barcelona i hi participaren, a més de Rosa Mas, la pianista i compositora Margarida Orfila, la pianista Maria Cocquard i la cantant Concepció Callao.[7][8]
Debutà amb èxit com a solista amb la Banda Municipal de Barcelona [9] el 1932. La Diputació de Barcelona li concedí una beca per competir en el concurs internacional de violí Wieniawski del 1935 a Polònia, on guanyà el primer Diploma d'Honor. Després del parèntesi causat per la Guerra Civil espanyola, tornà a fer concerts per Catalunya i Espanya, que li permeteren de fer-se nom com a intèrpret de violí. En crear-se l'Orquestra Municipal de Barcelona l'any 1944, hi oposità [n 2] i guanyà la plaça de subconcertino.[10] Després d'una gira per Llevant, Andalusia i el Marroc,[11] el 1947 marxà a l'Argentina on va oferir el seu primer concert a Buenos Aires, al Teatro Polilteama,[12] i hi encetà una gira per tot l'Amèrica Llatina,[13] amb tant d'èxit que la Direcció General de Cultura del Ministeri d'Educació de l'Argentina li oferí de crear i dirigir una «Alta Escola de Violí», oferiment que rebutjà per no voler nacionalitzar-se argentina. Quan, el 1961, era a punt per traslladar-se als Estats Units des de l'Argentina, la mort el dia 14 de setembre de la seva germana Mercè[14][15] la feu tornar a Barcelona,[16][17] i després abandonà la seva brillant carrera com a intèrpret.[cal citació]
Morí a Barcelona amb més de setanta anys. En ocasió d'un concert al Palau de la Música de Barcelona, el 1941, el prestigiós músic i pedagog Frank Marshall la definí així:
| «
|
Artista de gran temperamento, Rosa Mas hace vivir las obras que interpreta en el ideal del autor
|
»
|
| — Frank Marshall (1941) [18]
|
Obres
- Avui és Nadal, (1972). Nadala per a cor a 4 veus, amb lletra de Rosa Mas en català, anglès, alemany, francès, italià i castellà [n 3]
- Cançó de Barcelona, (1971). Nadala per a 4 veus i piano [n 3]
- Cançó de bressol, per a veu i piano, (1972).
- Esquinita de mi barrio, (1983). Tango amb lletra de Dora del Pino
- Mi dulce Galicia, (1975). Lletra de Mercedes Novo Díaz
Notes
- ↑ Les fonts divergeixen sobre si nasqué al 1915 («Catàleg d'Autoritats de la BNE, que diu que nasqué al 1915».; «Necrològica, que diu que morí amb 73 anys». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 15 maig 2014].) o al 1916 («Biografia, per Anna Bofill». Arxivat de l'original el 2015-10-01. [Consulta: 15 maig 2014].)
- ↑ 2,0 2,1 A les oposicions de 1944 per a l'Orquestra Municipal de Barcelona, Rosa Mas es presentà a les places de concertino, subconcertino i dues de primer violí segon faristol. Poc després, trameté una instància a l'alcalde de Barcelona enumerant els seus mèrits, i demanant que no se la tingués en compte per a la plaça de concertino de violí, que havia sol·licitat. Argumentava que, si guanyava la plaça, aquesta portava aparellada la possibilitat d'haver de substituir el director en cas d'absència, i que la seva condició femenina podia ser un obstacle per a guanyar el post. Demanava que se li concedís la primera plaça de primer violí segon faristol («Instància que Rosa Mas presentà a l'ajuntament de Barcelona».) A la fi, Rafael Ferrer i Fitó va ser concertino, i Mas, subconcertino (Almacellas i Díez, Josep M. «El procés de creació de l'Orquestra Municipal de Barcelona». Revista Catalana de Musicologia, núm. III, 2005, pàg. 93-112.)
- ↑ 3,0 3,1 Disc senzill Capella Clàssica Polifònica; Ribó, Enric (director). Cançó de Barcelona. Barcelona: Concèntric, 1971. Ref. 6090-UC
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «Necrológicas». La Vanguardia, 22-12-1988, pàg. 36.
- ↑ Blanch, Daniel. «Rosa Mas». Intèrprets catalans històrics (ICH). [Consulta: 6 novembre 2023].
- ↑ Diccionari biogràfic de dones. «Rosa Mas i Mallén». Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS). Arxivat de l'original el 1 d’octubre 2015. [Consulta: 24 setembre 2015].
- ↑ «Orfeó Gracienc». La Publicidad, 05-05-1930, pàg. 5.
- ↑ «XVIII cap d'Any del grup excursionista». Revista Orfeó Gracienc. Orfeó Gracienc, Any XIII - núm. 130, 7-1930, pàg. 54-55.
- ↑ «Concursos Premios Radio Unión - Premio de violín». Ondas, 23-03-1935, pàg. 6.
- ↑ «Primer concierto de música femenina». Hola oficial de la provincia de Barcelona, 02-06-1930, pàg. 3.
- ↑ «Concierto de "Acción Femenina"». Música - Ilustración Ibero-Americana [Barcelona], Any II - Núm. 10, 6-1930, pàg. 21.
- ↑ «Los conciertos». La Vanguardia, 10-05-1932, pàg. 19.
- ↑ «Orquestra Municipal de Barcelona». Eduard Toldrà i Soler - web oficial. Arxivat de l'original el 3 de febrer 2019. [Consulta: 21 desembre 2017].
- ↑ «Triunfal jira artística de Rosa Mas». La Vanguardia, 10-05-1947, pàg. 8.
- ↑ de Montsant, Oriol «La Vanguardia en Buenos Aires - Rotundo triunfo del arco de Rosa Mas». La Vanguardia, 24-10-1947, pàg. 9.
- ↑ «Rosa Mas triunfa en la Argentina». La Vanguardia, 19-10-1949, pàg. 13.
- ↑ «Necrológicas». La Vanguardia, 16-09-1961, pàg. 23.
- ↑ Tingué el mateix nom que la mare, Mercè Mallén
- ↑ «Música - La violinista Rosa Mas». La Vanguardia, 10-10-1961, pàg. 28.
- ↑ «La señorita Mercedes Mas Mallén». La Vanguardia, 19-09-1960, pàg. 20.
- ↑ Rosa Mas, violinista [programa de concert]. Palacio de la Música, 1941. [Enllaç no actiu]
Enllaços externs
|
|
