Rodolfo Graziani (Filettino, 11 d'agost de 1882 - Roma, 11 de gener de 1955) va ser un general i polític italià.
Va servir com a capità del Regio Esercito durant la Primera Guerra Mundial. En la postguerra es va unir al feixisme, convertint-se en una de les seves figures destacades. Va tenir responsabilitats de comandament durant les guerres colonials italianes: a la reconquesta de Líbia (1921-1931), a la guerra d'Etiòpia (1935-36) i, posteriorment, a la repressió de la guerrilla abissina (1936-1937). El seu paper a Líbia i els seus mètodes brutals li van valer el sobrenom de "El carnisser de Fezzan".[1] Per les seves accions durant la guerra a Etiòpia, va ser designat criminal de guerra per la Comissió de Crims de Guerra de les Nacions Unides.[2]
Durant la Segona Guerra Mundial va esdevenir comandant superior i governador general a la Líbia italiana, prenent el relleu d'Italo Balbo. A la campanya del nord d'Àfrica va comandar l'exèrcit italià durant la invasió italiana d'Egipte i l'operació Compass, que va provocar una catàstrofe militar marcada per la seva total derrota estratègica: les forces militars italianes, numèricament quatre vegades superiors a les britàniques però inferiors en entrenament tàctic i deficients en armament, vehicles i organització van patir una de les majors derrotes de la seva història. Graziani va justificar la seva posició descrivint l'enfrontament entre italians i britànics com una "lluita de la puça contra l'elefant", i després va demanar ser rellevat del seu càrrec; Mussolini el va substituir, atribuint-li tota la responsabilitat de la derrota i obrint una investigació sobre les seves accions.[3]
Després d'un període d'inactivitat va acceptar de Mussolini el càrrec de ministre de Defensa Nacional[4] (a partir del 6 de gener de 1944 Ministeri de les Forces Armades)[5] en el govern constitutiu de la República Social Italiana, que va ocupar fins al col·lapse final de 1945, participant en la lluita contra els aliats i en la repressió anti-partisana. Després de la guerra, a causa de l'ús de gas verinós i el bombardeig dels hospitals de la Creu Roja durant la guerra d'Etiòpia, va ser inclòs per la Comissió de Crims de Guerra de les Nacions Unides a la llista de criminals de guerra a petició del govern etíop, però no va ser mai processat. La sol·licitud d'extradició presentada per Etiòpia va ser denegada per Itàlia el 1949.[1] En canvi, va ser jutjat i condemnat a 19 anys de presó per col·laboracionisme, tot i que va sortir de la presó després de quatre mesos. Després es va unir al Moviment Social Italià, del qual va esdevenir president honorari.[6]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Angelo Del Boca, Graziani, Rodolfo, Dizionario biografico degli italiani, vol. 58, Istituto dell'Enciclopedia italiana Treccani, 2002.
- ↑ Alberto Stramaccioni, Crimini di guerra Storia e memoria del caso italiano, Editori Laterza, 2018, ISBN 8858133579
- ↑ Alessandro Cova Graziani: un generale per il regime, Newton Compton, 1987
- ↑ Virgilio Ilari, Storia del servizio militare in Italia: Soldati e partigiani (1943-1945), Centro militare di studi strategici, 1991
- ↑ Marco Borghi, Tra fascio littorio e senso dello Stato: funzionari, apparati, ministeri nella Repubblica sociale italiana (1943-1945), Istituto veneto per la storia della Resistenza e dell'età contemporanea, 2001
- ↑ Mariozzi, Antonio. «Un parco per Graziani, ministro a Salò L'Anpi: «Una vergogna»» (en italià). [Consulta: 16 febrer 2023].
.jpg)
