El seu pare, Artur Terré i Tornamira, era el director de la fàbrica de filatsCan Massallera, a Sant Boi de Llobregat, l'única fàbrica catalana que durant la guerra no va interrompre la seva producció, gràcies a l'habilitat que tenia Terré pare per a resoldre els problemes que provocava l'escassetat de matèries primeres. Per al nen Ricard, el taller mecànic va ser com la seva segona casa, i va heretar del seu pare la curiositat pel funcionament de les màquines i la comprensió profunda del món com un sistema de causes i efectes. La seva afició per la mecànica el va dur a fabricar-se als quinze anys una càmera fotogràfica, i un parell d'anys després, l'ampliadora. Quan sortia d'excursió amb els amics duia una Pathé i una Kodak Retina per enregistrar els moments més divertits i els instants èpics de les ascensions.[4]
Va estudiar a l'Escola d'Alts Estudis Mercantils de Barcelona. Va començar en el món de l'art com a pintor i caricaturista, i a practicar la fotografia l'any 1955. En aquell moment va entrar en contacte amb membres de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, de la qual va ser soci i col·laborador actiu fins a l'any 1959;[5] allà va coincidir amb Xavier Miserachs i Ramon Masats, amb els quals va mostrar la seva obra per primera vegada el 1957 a l'exposició Terré-Miserachs-Masats. El 1958 s'integra en el grup AFAL (Agrupació Fotogràfica d'Almeria), i més tard va passar a formar part del seu comitè directiu i a participar en les seves activitats.
El 1970 va abandonar la fotografia fins al 1982, any en què va tornar a l'activitat fotogràfica, participant en diferents exposicions individuals i col·lectives tant a l'estat com a l'estranger. Entre 1997 i 2004 va ser corresponsal de l'agència Vu de París.[6]
Després d'una llarga malaltia morí a Vigo el 29 d'octubre del 2009, on residia des de 1959 per motius familiars.[5]
La forma creativa de Terré, però, era més propera a la poesia que a la crònica.[5] El seu estil està caracteritzat pel gra gruixut de les pel·lícules, els desenfocaments i els moguts, l'alt contrast a les còpies, els formats lliures,[8] els enquadraments arriscats i la proximitat amb allò que fotografia, fent-ho amb una mirada irònica.[9][10] Estava més interessat en el missatge a transmetre que no pas en la forma, i buscava una visió humana en les seves fotografies a través de sentiments.[11]
