Retrat d'Isabel d'Este (o Isabel en negre) és una pintura realitzada en oli sobre tela pel pintor veneciàTicià, que la va crear entre 1534 i 1536. Mostra la marquesa de Màntua, Isabel d'Este (1474-1539), filla del duc Hèrcules I d'Este i d'Elionor de Nàpols. Tot i que aquí es mostra com a dona jove, Isabel tenia al voltant de 62 anys quan l'obra va ser pintada.[1] Ella era socialment ambiciosa i sembla que era conscient de l'efecte que les pintures fetes per artistes famosos podrien tenir en la seva reputació i prestigi -va encarregar altres retrats a Leonardo da Vinci i Andrea Mantegna.[2]Isabel en negre es troba avui al Museu d'Història de l'Art de Viena.
És un dels dos retrats que Ticià li va pintar; Isabel en vermell (o Isabel envellida), de 1529, és conegut només per una còpia de Peter Paul Rubens. S'hi mostra una Isabel més envellida i matrona; es disgustà tant amb el retrat, però, que va demanar un segon retrat idealitzat, que la mostrés quaranta anys més jove.[3] L'historiador d'art Lionel Cust esmenta que la fama i renom d'Isabel no fou a causa de "la seva bellesa, sinó per l'intel·lecte i caràcter".[4][5]
Descripció
La segona pintura d'Isabel de Ticià es concentra en la seva alta posició social, la seva forta personalitat, la intel·ligència, i en una segona versió de la seva bellesa. Isabel era una col·leccionista d'antiguitats i d'art contemporani, i com una poderosa mecenes de la cultura va ser en part responsable del desenvolupament d'un tribunal altament refinat a Màntua. A causa d'això, Ticià, de vegades pintor encarregat, en depenia econòmicament, i hagué d'afalagar i retre homenatge a la seva protectora. Encara que ella és retratada com una dona bella, molt més jove, l'espectador copsa sense dubte el seu estatus social elevat i la sofisticació cultural. Ella té la boca petita arrodonida, els ulls grans i ovalats, i les celles fosques i arquejades. Té la pell pàl·lida, les galtes rosades, i un clotet al final de la barbeta.[6] Hi ha una dualitat en la seva expressió facial: tot i els trets suaus, la seva personalitat forta i contundent és evident, accentuada pel fet que el cos està rígid i es troba en posició vertical, que li dona un aire imperiós.[7]
El cabell, ros, el duu lligat, i porta un sumptuós turbant. El vestit està ricament brodat amb pell, vellut i seda, les mànigues decorades amb or i ornaments d'argent.[3] Amb la seda rellueixen les joies. L'obra reflecteix la tendència de Ticià a posar èmfasi en les mans del subjecte; les mànigues amb decoració elaborada i detallada serveixen per a cridar l'atenció dels espectadors cap a les mans.[5]
Kleiner, Fred. Gardner's Art Through the Ages. Wadsworth, 2008.
Hope, Charles; Fletcher, Jennifer; Dunkerton, Jill. Titian. Londres: National Gallery, 2003. ISBN 1-85709-904-4.
Cust, Lionel. Notes on Pictures in the Royal Collections-XXIX. On Two Portraits of Isabella d'Este.. The Burlington Magazine for Connoisseurs, Volume 25, No. 137, 1914.
Enenkel, K. A. E. Modelling the Individual: Biography and Portrait in the Renaissance. Rodopi B.V.Editions, 1998. ISBN 90-420-0782-6* Findlen, Paula. The Italian Renaissance: the essential readings. Wiley-Blackwell, 2002. ISBN 0-631-22283-9
Goffen, Rona. Titian's Women. New Haven: Yale University Press, 1997. ISBN 0-3000-6846-8.
Ladis, Andrew; et al. "The Craft of Art: Originality and Industry in the Italian Renaissance and Baroque Workshop". University of Georgia Press, 2005. ISBN 0-8203-1648-2
Langdon, Gabrielle. Medici Women: Portraits of Power, Love, and Betrayal in the Court of Duke Cosimo I. University of Toronto Press, 2006. ISBN 0-8020-3825-5
Richter, Georg Martin. "The Portrait of Isabella d'Este, by Cavazzola". The Burlington Magazine for Connoisseurs, Volume 54, No. 311, 1929.
Strategi Solo vs Squad di Free Fire: Cara Menang Mudah!
