A partir de 1808, els sectors liberals, de gran influència al País Valencià, difongueren un imaginari sobre la identitat espanyola de marcat caràcter nacionalista que trencaren amb qualsevol concepció identitària prèvia, ja que la desaparició del Regne de València cent anys abans provoca que els marcadors etnosimbòlics dels valencians estigueren formats per una memòria compartida d'abast desigual, una llengua diferent de l'oficial i un gentilici comú, el de valencians, que oficialment sols correspondria als habitants de la Província de València a partir de la Divisió territorial d'Espanya de 1833. És en este context que naixeria la concepció de la identitat valenciana ens els seus trets bàsics que a hui en dia encara perduren com a eixos bàsics i centrals de la identitat valenciana.[2]
El regionalisme valencià naix a partir de la Renaixença literària. El moviment valencià es va caracteritzar pel predomini d'una ideologia conservadora, regionalista, folkloritzant, però també catalanófila,[3] valors tots representats per la figura de Teodor Llorente, l'exponent de major qualitat literària del moment i líder del moviment renaixentista, qui entenia la valencianitat des d'una òptica regional, supeditada a la idea de Nació Espanyola.[4] Si bé és a partir de la Renaixença que comença el procés de construcció simbòlica de la identitat valenciana, esta es fixaria entre 1878 (amb la fundació de Lo Rat Penat) i l'Exposició Regional Valenciana de 1909,[2] moment en el qual el regionalisme valencià es consolida, i el seu imaginari es difon entre grups socials molt amplis.[5]
És amb l'entrada al segle xx que el regionalisme valencià comença a polititzar-se amb l'aparició de grups com la Joventut Valencianista i altres col·lectius de joves que prendrien a Teodor Llorente i Lo Rat Penat com a referència primigènia, i que alhora, serien ben vistos pels lletraferits conservadors, que fins i tot arribarien a participar del moviment polític naixent.[6]
Amb la victòria franquista després de la Guerra Civil Espanyola, les dretes locals s'integrarien de manera bastant activa dins de l'estructura del nou règim. Açò faria que el marc simbòlic del regionalisme valencià tinguera una continuïtat en la societat, alhora que el règim franquista podia instrumentalitzar este marc simbòlic, cultural i referencial. Açò provocaria que el regionalisme esdevinguera, durant la dictadura, en un element reaccionari i enyoradís.[13]
Durant la post-guerra, la majoria d'elements partidaris del nacionalisme valencià, vinculats a l'esquerra en gran part, són exiliats o represaliats. Sols la societat Lo Rat Penat pot mantenir la seua activitat, i després de purgar-hi elements nacionalistes com Xavier Casp i Miquel Adlert, les activitats dels quals serien permeses en tant que estaven impregnades d'un fort catolicisme. En 1943, fundarien l'editorial Torre, única editorial que publicaria en valencià durant els anys 40, en una situació de precarietat econòmica i quasi-clandestinitat. Que les obres de l'editorial Torre passaren la censura sols va ser possible gràcies al fet que un valencianista conservador integrat al règim, Joan Beneyto, tinguera càrrecs a l'oficina de censura i permetera que les escasses obres que l'editorial publicava passaren la censura del règim sense majors problemes.[14]
Pel que fa a Lo Rat Penat, romandrà controlada pel règim, i es dedicarà a fer tasques folklòriques, relacionades amb les festes valencianes i la religió. A finals dels anys 40 entren a formar part de l'associació nous valencianistes com Carles Salvador, qui començarà els seus cursos de llengua.[14]
En acabar la dictadura, el del regionalisme era l'únic discurs valencianista que havia gaudit de difusió i continuïtat en el temps, pel que la majoria de valencians van sentir-se representats per esta fórmula identitària, sense que això significara l'acceptació dels valors polítics del règim franquista, com demostraria el fet que l'esquerra política triomfara a les primeres eleccions democràtiques al País Valencià. L'esquerra valenciana de la transició estava influenciada pel discurs nacionalista que, especialment des dels anys 1960 havien tingut una nova espenta amb aportacions com les de Joan Fuster, que representà una alternativa identitària de forta càrrega política a la identitat regional. Estes dos concepcions topetaran en un moment històric conegut com a batalla de València, un període on la lluita entre l'esquerra i la dreta per l'hegemonia política al País Valencià va fer que esta última considerara el minoritari però influent catalanisme com un referent a batre, sobretot pel seu lloc aparentment central en l'imaginari polític i cultural de l'esquerra dels anys 70, que incorpora en este moment una vessant valencianista que abans no tenia. A partir d'este moment, la dreta aconseguirà estigmatitzar el políticament feble nacionalisme valencià, estrangeritzant-lo i qualificant-lo de catalanista,[15] alhora que aconseguirà relacionar de manera reeixida l'anticatalanisme amb el regionalisme valencià. Apareixeria aleshores el blaverisme, un tipus de regionalisme marcadament anticatalanista, i que practicaria un secessionisme lingüístic del valencià respecte a la resta de parles de la llengua catalana.[16]
↑Palomero Caro, Rafael i Pérez Rodríguez, Josep Maria: Histocard 2. Història contemporània de Catalunya i d'Espanya. Plana 69, Castellnou Edicions. Barcelona, abril del 2006, Col·lecció Minimanual, núm. 14. ISBN 84-9804-211-9
↑ 2,02,1Archilés Cardona, Ferran. «La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica». A: Vicent Flor i Moreno. Nació i identitats, pensar el País Valencià, p. 24-25. ISBN 978-84-92542-80-2.
↑Joan Fuster, Antologia de la poesia valenciana, Barcelona, 1956
↑Archilés Cardona, Ferran. «La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica». A: Vicent Flor i Moreno. Nació i identitats, pensar el País Valencià, p. 26. ISBN 978-84-92542-80-2.
↑{Discurs d'Azzati: "[...]Primera distancia que nos separa del nacionalismo valencianista es la de la oficialidad de la lengua, pues mientras dicha agrupación (valencianista) propugna por la difusión de nuestro dialecto en las escuelas, en el hogar, en la vida pública,[...]nosotros abogamos por el predominio, entiéndase bien, por el predominio de la lengua castellana". Cucó, Alfons, i Blasco, Ricard, "El pensament valencianista (1969-1939). Antologia". Edicions de la Magrana, 1992}
↑Archilés Cardona, Ferran. «La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica». A: Vicent Flor i Moreno. Nació i identitats, pensar el País Valencià, p. 33. ISBN 978-84-92542-80-2.
↑Archilés Cardona, Ferran. «La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica». A: Vicent Flor i Moreno. Nació i identitats, pensar el País Valencià, p. 34-35. ISBN 978-84-92542-80-2.
↑ 15,015,1L'essencialisme ens uneix article de Vicent Flor publicat a la Revista HAC, editada per l'Associació de Joves Historiadors del País Valencià, de la Universitat de València, l'any 2001.
↑Archilés Cardona, Ferran. «La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica». A: Vicent Flor i Moreno. Nació i identitats, pensar el País Valencià, p. 41-42. ISBN 978-84-92542-80-2.
↑Archilés Cardona, Ferran. «La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica». A: Vicent Flor i Moreno. Nació i identitats, pensar el País Valencià, p. 32-38. ISBN 978-84-92542-80-2.
↑Archilés Cardona, Ferran. «La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica». A: Vicent Flor i Moreno. Nació i identitats, pensar el País Valencià, p. 43. ISBN 978-84-92542-80-2.
Strategi Solo vs Squad di Free Fire: Cara Menang Mudah!
