Charles Simon, (Bordeus (Nova Aquitània), 27 de desembre, 1788[1][2] - París,[1]
[2] 31 de maig, 1866), fou un organista francès. A la basílica de Saint-Denis, va ser el primer titular de l'orgue reconstruït per Aristides Cavaillé-Coll.
Biografia
Charles Simona estudiar amb Franz Ignaz Beck, director del gran teatre de Bordeus, i el 1802 va esdevenir organista titular de l'església abacial de Sainte-Croix de Bordeus. Del 1807 al 1825, va estar destinat a la basílica de Saint-Seurin, després va formar part d'una banda militar abans de perfeccionar les seves habilitats a París amb Antoine Reicha.[1]
Charles Simon dirigeix l'orgue a la basílica de Notre-Dame-des-Victoires i el 1827 esdevingué professor d'orgue i harmonia a la Casa Reial de Dames de la Legió d'Honor de Saint-Denis. El mateix any, va ser nomenat inspector d'òrgues i auditor del Ministeri de Justícia i Afers Religiosos.[1]
El 1840 va ser nomenat titular del nou orgue Cavaillé-Coll de la basílica de Saint-Denis.[1][2]
Va inaugurar l'orgue de la catedral de Saint-Pierre-Saint-Paul-et-Saint-André de Saint-Claude al departament del Jura el 1844[3] i va formar part d'una comissió per avaluar la millora de l'orgue de la catedral de Le Mans el 1846.[4]
Entre 1844 i 1852, Simon també va ser organista del palau reial de Luxemburg.[1] Va ser elegit membre de l'Institut Històric de França el 1847, nomenat cavaller de l'orde de l'Orde de Sant Silvestre el 1854, llavors cavaller de la Legió d'Honor el 1858.[2]
Anomenat "el Rossini de l'orgue",[2] el seu talent per a la improvisació d'orgue és reconegut i la seva interpretació elogiada per la varietat i la riquesa dels seus efectes.[2][1]
Charles Simon és d'alguna manera l'organista oficial del segon terç del segle XIX a França.[1] L'any 1863 va ser l'autor d'un New Complete Organist's Manual, publicat per Roret, el segon volum d'una obra iniciada per Georges Schmitt, i va dur a terme nombroses valoracions i inauguracions d'orgues a la regió, a la catedral de Tulle (orgue de l'Abadia,). 1839), Llemotges (orgue Daublaine-Callinet, 1842), la catedral de Saint-Claude (orgue Daublaine-Callinet, 1844), la catedral de Perpinyà (orgue Cavaillé-Coll, 1857) i la catedral de Digne (orgue Cavaillé-Coll, 1865), en particular.[1]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 Lueders 2003, p. 1151.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 (en) David Charlton, « Simon, Prosper-Charles », dans Oxford Music Online, Oxford University Press, 2001 (DOI 10.1093/gmo/9781561592630.article.25822, lire en ligne [archive])
- ↑ Orgue de tribune, notice n°IM39001553 [archive] », sur Ministère de la culture (consulté le 14 avril 2024).
- ↑ Christophe d’Alessandro, « Orgues, Musiques et Musiciens à Sainte-Élisabeth », La flûte harmonique, Association Aristide Cavaillé-Coll, no 91, 2010, p. 224 (ISSN 0398-9038, HAL hal-02360434, lire en ligne [archive], consulté le 14 avril 2024).
Bibliografia
- Charles Simon, Nouveau manuel complet de l'organiste, París, Librairie encyclopédique Roret, 1863 (llegir en línia [arxiu]).
- J.-B. Dumoulin, Biographie de Prosper-Charles Simon, París, Chez l'auteur, 1866 (llegir en línia [arxiu]).
- Kurt Lueders, «Simon, Prosper-Charles», en Joël-Marie Fauquet (dir.), Dictionnaire de la musique en France au XIXe siècle, Fayard, 2003, xviii-1406 (ISBN 2-213-59316-7, BNF 39052242), p. 1151.
