El procés de Bolonya és el nom amb el qual es coneix tot un conjunt de mesures que pretenen configurar el que s'anomena Espai Europeu d'Ensenyament Superior o EEES.
Història
Té com a precedent, l'any 1988, la signatura pels rectors d'universitats europees de la Carta Magna d'Universitats i deu anys després, el 1998, la Declaració de Sorbona en una reunió de ministres d'educació de quatre estats europeus (Alemanya, Itàlia, França i Regne Unit). Un any després, 29 ministres d'educació d'Europa signen la Declaració de Bolonya, que dona nom al procés i en la qual s'estableixen els fonaments de l'EEES i es fixa el 2010 com a data de finalització del procés. En posteriors reunions, es perfilen més canvis i s'hi afegeixen més estats (Comunicat de Praga2001,[1]Comunicat de Berlín2003, i Comunicat de Bergen2005), encara que el ritme d'implantació és desigual entre els diferents signants.
El procés pretén crear un Espai Europeu d'Educació Superior en el qual les titulacions puguin ser reconegudes a qualsevol país i es millori la mobilitat dels estudiants. Per aconseguir-ho, es pren com a exemple el model anglosaxó, on les carreres s'estructuren en tres cicles: grau, màster i doctorat.[2]
Alguns dels canvis més evidents són:
Sistema Europeu de Transferència de Crèdits (ECTS - European Credit Transfer System en anglès). Amb aquest sistema es pretén millorar la comparació i transferència dels cursos impartits arreu d'Europa. Per mesurar-ho s'emfatitza el temps d'estudi que ha de dedicar l'alumne més que no pas el nombre d'hores lectives.
Suplement Europeu al Títol. És un document que s'annexa al títol i que descriu els estudis cursats per fer possible una homologació i comparació a nivell europeu.
Sistema de titulacions de 2 cicles. Prenent com a model el sistema anglosaxó, les titulacions consisteixen en un primer cicle genèric de 3 o 4 anys que dona lloc al títol de Grau (bachelor en anglès) i un segon cicle d'1 o 2 anys al de Màster. La diferenciació entre diplomatures i llicenciatures, per exemple, s'esvaneix. Tots els estats de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior han adoptat l'anomenat model "3+2" (bachelor de 3 anys, màster de 2 anys), excepte Xipre, Turquia, Eslovènia i Espanya, que són els únics quatre estats del continent on s'imparteixen graus de quatre anys.
Propostes
Amb aquest seguit de mesures es pretén promocionar:
La mobilitat estudiantil i laboral arreu d'Europa, en consonància amb l'actual programa Erasmus.
La configuració d'un sistema europeu d'educació i de recerca més atractiu a nivell mundial.
Una millora de la incorporació dels estudiants al món del treball gràcies a un caràcter més modular de les titulacions.
El reconeixement automàtic dels títols arreu del continent.
Tot i això existeix un ventall de motivacions no estrictament acadèmiques que vinculen el procés d'implementació de l'Espai Europeu d'Educació Superior al desenvolupament de l'Acord General de Comerç de Serveis (ACGS), raó per la qual alguns l'han comparat amb l'Espai d'Educació Superior Llatinoamericà i del CaribArxivat 2009-01-25 a Wayback Machine..
Crítiques
Pintada de protesta contra el procés de Bolonya a la UAB
Des dels seus començaments, el procés ha patit les crítiques d'un gran nombre de sectors estudiantils als Països Catalans i a la resta d'Europa en considerar que les reformes s'emmarquen en una progressiva política de privatització de l'ensenyament superior i precarització del món laboral. Es lamenta especialment que les propostes no garanteixen un finançament adequat ni dels estudiants ni de les universitats públiques, i porten a una consegüent major dependència de certs sectors empresarials, que condicionarien per altra banda el panorama acadèmic.[3] Els estudiants es queixen que aquest espai comporta també una "mercantilització" de les universitats, ja que expliquen que es promou, per exemple, que les empreses puguin finançar algunes titulacions segons el seu interès, que s'eliminin les carreres que no tenen sortides laborals concretes, que s'hagin de pagar màsters per tenir nivell de llicenciatura o que es doni preeminència a les beques-crèdit en comptes de les beques sense contrapartida.[2]
La matinada del 14 de novembre de 2007, en el marc de les mobilitzacions contra Bolonya convocades per la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP) i el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), una seixantena d'estudiants es van tancar al campus del Raval de la UB per tal de reclamar diàleg entorn de l'aplicació de l'EEES. La tancada durà unes 5 hores i finalitzà amb l'acceptació de vuit de les reivindicacions dels estudiants i el compromís d'establir diàleg entre rectorat, el conseller Josep Huguet i els estudiants.
Les mobilitzacions augmentaren el curs següent, a partir de l'ocupació de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el 17 de novembre de 2008, que ràpidament s'escampà per la resta de la UAB i per la resta d'universitats dels Països Catalans durant un mes. La repressió a les mobilitzacions a la UAB va comportar 31 estudiants expedientats dels quals 6 van ser expulsats de la universitat.[4]
De les ocupacions, cal destacar especialment la que es va realitzar el 22 de novembre de 2008, després de manifestar-se en contra del Pla Bolonya, on els estudiants iniciaren una tancada indefinida[5] al rectorat de la Universitat de Barcelona. L'anomenaren Tancada a la Central, i estigueren ocupant els espais del rectorat de l'Edifici Històric gairebé quatre mesos. El 18 de març de 2009, el rector Dídac Ramírez n'ordenà el desallotjament[6] als Mossos d'Esquadra, que aquests executaren, segons els estudiants, de forma especialment violenta. Durant les múltiples manifestacions que tingueren lloc arran del desallotjament, es realitzaren diverses detencions i més de dues-centes persones resultaren ferides per l'actuació de la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra, majoritàriament estudiants, tot i que també nombrosos periodistes i reporters gràfics.[7] L'actuació de l'Àrea de Brigada Mòbil va posar pressió social al conseller d'Interior de la Generalitat de CatalunyaJoan Saura i va comportar la destitució del director general dels Mossos, Rafael Olmos, setmanes més tard.[7]
De les accions que es realitzaren contra l'aplicació del Procés de Bolonya, també s'ha de destacar la vaga de fam per la universitat pública que es realitzà des del SEPC de la UAB, protagonitzada per un estudiant i que es va iniciar el 23 de febrer de 2009[8] i finalitzà el 25 de març amb l'hospitalització del vaguista. El principal objectiu de la vaga de fam era forçar l'establiment del diàleg amb les institucions perquè l'aplicació de l'EEES es realitzés amb la participació de tota la comunitat educativa.
Referències
↑«Prague Communiqué» (en anglès). European Higher Education Area. [Consulta: 6 gener 2021].
