La Primera Epístola de Climent és una de les dues cartes, adreçades als cristians de la ciutat de Corint, atribuïdes a Climent I. Data de finals del segle I o començaments del segle ii. Cap de les dues epístoles va ser acceptada en el cànon del Nou Testament, però són part de la col·lecció dels Pares apostòlics.[1] No està clar si van ser realment escrites pel PapaCliment I, a qui s'han atribuït tradicionalment.
La primera epístola no esmenta el nom de Climent, sinó que és dirigida per l'Església de Roma a la de Corint. No obstant això, s'ha datat tradicionalment en els últims anys del regnat de Domicià, és a dir, al voltant de l'any 96, ja que es fa referència al fet que sobre l'església de Roma han caigut nombrosos infortunis (1:1), la qual cosa sol interpretar-se com una referència a les persecucions de Domicià. Confirma aquesta datació el fet que l'església de Roma sigui denominada "antiga" i que els preveres ordenats pels apòstols hagin mort (44:2), i hagi passat també una segona generació eclesiàstica (44:3).
L'epístola es va escriure a causa d'una disputa a Corint, que havia portat a la destitució de diversos preveres. Atès que cap dels preveres destituïts havia estat acusat d'ofenses a la moral, Climent va opinar que la seva destitució havia estat una mesura excessiva i injustificable. L'epístola és molt extensa –té dues vegades l'extensió de l'Epístola als Hebreus– i inclou diverses referències a l'Antic Testament. La familiaritat de Climent amb l'Antic Testament sembla indicar que no era un convers recent, sinó que era cristià de feia temps. Bruce Metzger, a Canon of the New Testament[2] assenyala que Climent es refereix diverses vegades a l'Antic Testament com a "Escriptures". Encara que cita algunes de les epístoles de Pau i l'Epístola als Hebreus i recorda algunes dites de Jesús no s'hi refereix mai com a "Escriptures" d'autoritat.
L'epístola va ser llegida públicament a vegades a Corint, i per al segle IV aquest ús s'havia estès a altres esglésies. Fins i tot es troba en el famós Còdex Alexandrinus, del segle v, que conté l'Antic i el Nou Testament, encara que això no implica necessàriament que arribés a ser considerat un text canònic de les escriptures cristianes. L'obra va ser traduïda almenys a tres idiomes en l'antiguitat: una traducció al llatí del segle II o III es va trobar en un manuscrit del segle xi, i va ser publicada per G. Morin el 1894, un manuscrit siríac, avui a la Universitat de Cambridge, va ser trobat per R. L. Bensly el 1876, i traduït per ell el 1899, i la seva traducció al copte ha sobreviscut en dues còpies en papir, una publicada per C. Schmidt el 1908 i l'altra per F. Rösch el 1910.
