La prefectura del pretori d'Itàlia (llatí: Praefectura praetorio Italiae, forma completa [fins al 356]: praefectura praetorio Italiae, Illyrici et Africae) fou una de les quatre prefectures del pretori en les quals es dividia l'Imperi Romà del Dominat. Comprenia la península Itàlica, l'oest dels Balcans, les províncies danubianes i parts del nord d'Àfrica. La seu de la prefectura es traslladà de Roma a Mediolànum i, finalment, a Ravenna.
El 347 es creà la prefectura del pretori d'Il·líria, que aglutinava les diòcesis de Pannònia, Dàcia i Macedònia. Vulcaci Rufí en fou el prefecte entre el 347 i el 352. La nova prefectura fou abolida per Julià el 361 i restaurada per Gracià el 375. Les dues meitats de l'imperi es disputaren el seu territori fins a la partició final de l'imperi el 395, quan la diòcesi de Pannònia fou separada d'Il·líria i associada a l'Imperi Romà d'Occident i la prefectura d'Itàlia com a diòcesi d'Il·líria.
Tanmateix, les fonts continuen esmentant prefectes fins ben entrat el segle vii. L'últim titular documentat del càrrec es remunta al 639. A més a més, han perdurat un parell de segells de finals del segle vii que presenten el text éparkhos (‘prefecte’, en grec), tot i que podria ser una deformació tipogràfica d'éxarkhos (‘exarca’)[1]
