La Polèmica dels Antics i els Moderns (en francès, querelle des Anciens et des Modernes) va ser una polèmica que va sorgir a l'Académie française i va commoure el món literari i artístic de finals del segle xvii. La polèmica es desfermà quan en Charles Perrault va llegir el poema seu El segle de Lluís el Gran, en 1687, al qual manifestava la superioritat de la cultura esdevinguda sota l'auspici del monarca davant dels que defensaven la superioritat de la cultura de l'antiguitat clàssica.
A partir d'aquest moment, els termes modernitat i modern, entès com a quelcom recent, esdevenen per primer cop mots de connotacions positives (almenys per a un cert grup de persones).[1] Defensaven l'art recent els Moderns, representats sobretot per Perrault, que va llançar la polèmica i revolucionar el pensament de l'època amb el seu poema. Per a ells l'art clàssic dels antics grecs i romans no era immillorable, i a més opinaven que l'art havia d'evolucionar, innovar i adaptar-se als nous gustos i circumstàncies de cada temps. Altres moderns de l'època van ser, per exemple, Jean Bodin, Honoré de Balzac, Descartes, Pierre Corneille, Blaise Pascal i Antoinette Des Houlières.
