Poema simfònic

Franz Liszt va ser el primer autor per usar el terme per anomenar una composició, el 1854, per a referir-se a l'obra Tasso composta cinc anys abans.

Un poema simfònic és una composició orquestral que posa música a un text de caràcter poètic o literari, la finalitat de la qual és moure sentiments i despertar sensacions.^[1] A diferència de les simfonies o concerts (que tenen estructura de forma sonata), el poema simfònic és d'estructura lliure o segueix l'estructura del text en què s'ha inspirat. Generalment consta d'un sol moviment i està escrit per a orquestra.^[2]

Els poemes simfònics van aparèixer cap al romanticisme per intentar fer front a la sensació de les simfonies^[3] i es van desenvolupar molt també durant el post-romanticisme. El seu declivi coincideix amb el segle XX.

Compositors destacats

• Hector Berlioz: precursor del gènere les seves dues simfonies programàtiques: La Simfonia Fantàstica i Harold en Italie
• Claude Debussy amb La mer.
• César Franck
• Franz Liszt
• Camille Saint-Saëns
• Jean Sibelius: Kullervo.
• Richard Strauss: Així parlà Zaratustra (1896), Una vida d'heroi, Don Juan (1889), Les aventures de Till Eulenspiegel (1895).
• Enric Morera: Introducció a l'Atlàntida (1893)
• Juli Garreta: Pastoral (1922)
• Felip Pedrell: I Trionfi (1880), Excelsior (1880)
• Ígor Stravinski
• Bedřich Smetana: Má vlast ("La meva pàtria").

Referències

1. «Poema simfònic». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
2. Poema simfònic, Enciclopèdia catalana de la música
3. Bonds, Mark Evan (2001). "Symphony: II. 19th century". The New Grove Dictionary of Music and Musicians

Bibliografia

• Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Dels inicis al Renaixement (vol.I), Barroc i classicisme (vol.II), Del Romanticisme al Nacionalisme (vol.III), Del Modernisme a la Guerra Civil (vol.IV), De la postguerra als nostres dies (vol.V), Música popular i tradicional (vol.VI), Música de participació i de noves tecnologies (vol.VII), Música universal (vol.VIII) i Diccionari (vols.IX i X). Compilació de 10 volums. Edicions 62, anys 2000 a 2003. ISBN 84-297-4700-1
• Història de la música a Catalunya. Francesc Cortès, 2011. Editorial Base. 240 pàgines. ISBN 978-84-15267-00-3
• Mil anys de música catalana. Montserrat Albet, 1991. Plaza & Janés. 165 pàgines. ISBN 978-84-01-34122-9