Panoràmica de la Plaça de Sant Marc.La plaça de Sant Marc de VenèciaLa Piazzetta de Sant Marc
La plaça de Sant Marc (en italiàPiazza San Marco; en vènet Piasa San Marco) és l'«única»[1]plaça de Venècia, i la seva principal destinació turística, abundant en fotògrafs, turistes i coloms. S'atribueix a Napoleó Bonaparte –encara que molt probablement va ser Alfred de Musset qui l'hi va donar– el sobrenom de «le plus élégant salon d'Europe» ('el saló més elegant d'Europa').
També és l'únic gran espai urbà en una ciutat europea on les veus de les persones s'imposen sobre els sons del trànsit motoritzat, el qual a Venècia es veu restringit a circular només pels canals.
Descripció
La plaça de Sant Marc consta de tres sectors:
La plaça pròpiament dita, que s'estén des de la basílica de Sant Marc cap al sud, tancada pels edificis de les Procuradories o Procuratie. A l'extrem nord-est s'hi alça la mola del Campanile de Sant Marc.
La Piazzetta, annex oriental que s'estén entre la façana sud del Palau Ducal i l'edifici de la Biblioteca Marciana, que comunica amb el Bacino di San Marco, on s'alcen les famoses columnes de Sant Marc i de Sant Teodor. Ocupa l'espai de l'antiga dàrsena del Palau, posteriorment coberta de terra.
La Piazzetta dei Leoncini, annex occidental al costat de la basílica, anomenada així per les dues estàtues de lleons arrupits que en delimiten l'àrea central, més alta.
La Piazza es va iniciar al segle ix com un petit espai davant la basílica de Sant Marc originària. Va ser eixamplada amb la seva forma i mida actuals el 1156, quan el Rio Batario, que la limitava per l'oest, i més endavant el port que havia aïllat el Palau Ducal de la plaça, es van cobrir de terra. La reestructuració es va realitzar en ocasió de la trobada del papaAlexandre III i l'emperadorFrederic Barba-roja.
La plaça ha estat sempre el centre de Venècia. Hi han tingut lloc tots els esdeveniments importants de la República de Venècia i ha estat la seu de l'arquebisbat des del segle xix. S'hi han fet moltes festes i celebracions i és un lloc molt popular a Itàlia fins i tot avui en dia.
Es va pavimentar al final del segle xiii amb maons que seguien el patró d'espina de peix, amb uns rengles que permetien organitzar el mercat i les molt freqüents processons cerimonials. Després, el 1723, els maons originaris van ser substituïts per un disseny geomètric més complex a base de pedra volcànica fosca i amb faixes laterals de marbre blanc, a càrrec de l'arquitecte venecià Andrea Tirali, i es va aprofitar l'oportunitat per aixecar la plaça aproximadament un metre.
La plaça de Sant Marc és el lloc topogràficament més baix de Venècia, i quan l'aigua puja a causa de les tempestes al mar Adriàtic o per un excés de pluja, és el primer lloc de la ciutat que s'inunda. Per això hi ha un sistema de drenatge que facilita que l'aigua de la plaça vagi a parar directament al Gran Canal i al Bacino di San Marco, cosa que és ideal quan plou, però en canvi quan puja la marea (en el fenomen conegut com l'acqua alta) té l'efecte invers, i l'aigua del canal puja pels forats de drenatge i inunda la plaça, per la qual cosa és habitual l'ús de passeres perquè hi pugui circular la gent.
_at_night-msu-2021-6449-.jpg)
