Cartell amb Sarah Bernhardt i altres noms d'actrius famoses que apareixien a Visions Animées a l'Exposició de París de 1900 utilitzant aquest sistema.
El Phono-Cinéma-Théàtre és un sistema de projecció cinematogràfica desenvolupada a finals del segle xix per Henri Lioret i Clément-Maurice Gratioulet. Consistia en la sincronització de les veus dels actors, gravades prèviament a partir d'un fonògraf, amb les imatges projectades. Per tant, és la combinació del fonògraf i del cinematògraf.[1]Al projectar-se les imatges, moltes d'elles pintades a mà, el projeccionista sincronitzava les veus en directe.[2] Aquesta activitat es duia a terme a un pavelló especial.
Mostrava els artistes més reconeguts de l'època, procedents de la Comédie Française, així com teatres de vodevil, sales de música i circ, que representaven les actuacions més reconegudes de l'època. Es podia veure obres com Footit i Chocolat del Moulin Rouge. Un altre exemple és la representació per part de Jean Coquelin, reconegut actor de l'època, del primer gran èxit de Molière, Les Précieuses ridicules (1659) [3][4]
El rodatge era realitzat per part de Clément-Maurice, a partir d'una càmera de 35 mm amb perforació central o dues perforacions laterals. Les preses d'àudio eren enregistrades posteriorment per part de Gaumont. El fonògraf utilitzat era l'inventat per Henri Lioret, format per quatre cilindres, i amb una capacitat de funcionament de quatre minuts. Més endavant, aquest fonògraf va ser reemplaçat pel fonògraf de Pathé.[5]
Història
El 27 de desembre de 1899, l'enginyer Paul Decauville va aconseguir que se li concedís un espai a l'Exposició Universal de París de 1900, situada a la rue de París, prop del pont dels Invàlids. La societat Phono-Cinéma-Théâtre va sorgir el 2 de març de l'any 1900. L'actriu Marguerite Vrignault, fundadora del projecte, va ser anomenada directora artística. La sala de projeccions del Phono-Cinéma-Théâtre va ser construït per l'arquitecte René Dulong a partir dels dissenys de "Pavillon frais", dels jardins de Versailles, construït l'any 1751.[5]
L'estrena Phono-Cinéma-Théâtre va tenir lloc el 28 d'abril de 1900 a l'Exposició de París. Els operadors de màquina van ser Georges i Léopold Maurice, els fills de Clément-Maurice; la sincronització va ser realitzada manualment pels projeccionistes, que constantment havien d'ajustar la velocitat de projecció per tal de mantenir la sincronització entre la imatge i el so. Malgrat el gran renom dels actors que hi participaven, la projecció no va tenir gran èxit, i la companyia no va rebre un gran finançament, fet que va desencadenar la dissolució d'aquesta el 26 de novembre de 1901. Tot i això, no va impedir que aquesta actuació continués arreu d'Europa.[6][1]
Les pel·lícules del Phono-Cinéma-Théâtre van ser redescobertes de nou per casualitat el 1961. 24 negatius i una còpia positiva, corresponent a 18 títols diferents, es van trobar a la Cinémathèque Française el 1961. El 2010, la Cinémathèque Française va decidir restaurar aquesta col·lecció. Amb aquesta voluntat, la Cinémathèque Française va acudir a l'expert Henri Chamoux, qui va crear l'archéophone, un dispositiu capaç de llegir i gravar cilindres danyats. Gràcies a la digitalització, es va aconseguir sincronitzar de nou algunes pel·lícules. Alguns dels negatius encara es troben en una condició notable.[6]
El comediant Little Tich representant la seva "dansa dels preus grans". Gravat el 1900 per Clément Maurice.
