Davant el caos financer que patia el cantó republicà durant la guerra, el conseller de finances de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, va aprovar la Llei Municipal Catalana de 9 d'octubre de 1936. Aquesta llei, permetia els ajuntaments d'emetre moneda fiduciària de petits valors divisionaris, de curs legal i obligatori, però limitat a la mateixa vila.[2] Cal precisar que els ajuntaments no estaven autoritzats a emetre moneda legal, però si que estaven facultats per organitzar i regular la seva vida econòmica i, per tant, el que realment feren fou tallar en bocins petits el paper moneda legal del Banc d'Espanya o del recent creat Paper moneda de la Generalitat de Catalunya, ja que les emissions de paper moneda local havien d'estar garantides en un dipòsit equivalent d'aquests bitllets legals i oficials.[3]
Per acord municipal del dia 19 de març de 1937, i sota el govern de l'alcalde Antoni Tort es creà la moneda divisionària de Castellar del Vallès en forma de valors d'1 pesseta i moneda de cartró-cuir o fibra de 25 cèntims, 10 cèntims i 5 cèntims, per un import de 45.000 pessetes. Els bitllets estaven presidits per l'escut de la vila i s'hi veien, en el fons, un detall d'un carrer típic de la vila i les 4 barres catalanes. Al revers, hi havia la silueta d'un poble en runes simbolitzant els estralls de la guerra i al costat dret un obrer treballant en una enclusa emmarcat per una palma i una branca de llorer, amb un sol naixent al fons, símbols de la pau i del treball. La moneda de cartró-cuir portaven imprès a l'anvers l'escut de la vila i la data d'emissió i, al revers, el valor de canvi, sense cap altra inscripció i no hi figurava el nom del poble, pel que sols era recognoscible per l'escut.
La moneda s'emeté a partir del 23 de març de 1937, i fou abolida l'any 1938 quan el govern de l'estat va emetre moneda des del govern provisional amb seu a València, declarant no vàlida les monedes locals catalanes.[4]
↑Turró i Martínez, Antoni. (2007). Les Emissions monetàries oficials de la Guerra Civil (1936-1939). Barcelona:Institut d'Estudis Jurídics de Catalunya. Pàgina 105