Papelera Española va ser una empresa espanyola fundada en 1901[1] per Nicolás María de Urgoiti i Rafael Picavea Leguía, a partir de la fusió de prop de deu empreses.[2] Va tenir la seva seu a la ciutat biscaïna de Bilbao.[2][3] Va controlar el mercat del paper al país durant bona part del segle xx,[4] fins al punt d'exercir-ne un monopoli.[5] Per aquest motiu, Urogiti i la seva empresa van ser el blanc de nombroses crítiques per part dels seus competidors, especialment al món de la premsa.[6]
Història
Els primers anys del negoci van ser econòmicament complicats, especialment entre 1902 i 1908.[7] Cap a 1907 l'empresa disposava de 14.000 treballadors i les seves fàbriques disposaven d'una potència de 12.000 cavalls de vapor.[7] En 1902 la producció anual de paper va ser de 21,1 tones i els guanys de Paperera Española van ser d'1.143.000 pessetes.[8] En 1929 la producció anual havia augmentat fins a gairebé 60 tones i els guanys s'havien multiplicat, aconseguint els 8.022.000 pessetes.[8]
L'empresa va arribar a exercir un quasi monopoli sobre el mercat del paper, i en certa manera, va comptar amb la protecció de l'Estat, que solia fixar uns forts aranzels per al paper que s'importava des de l'estranger.[9] Al començament de la dècada de 1920 aquesta situació havia portat a l'empresa paperera a guanyar-se nombrosos enemics.[10]
No obstant això, els negocis de la Paperera Española van ser més enllà de la producció i el comerç del paper, diversificant les seves operacions. En 1913 la Paperera Española va participar en la constitució de la companyia Prensa Gráfica,[11] que seria propietària d'importants publicacions il·lustrades com Mundo Gráfico, Nuevo Mundo o La Esfera.[12][13] Posteriorment Urgoiti va posar en marxa els seus dos propis periòdics, El Sol i La Voz,[14] per competir amb els principals diaris de l'època, i anys després —en 1924— va crear la seva pròpia agència de notícies, Febus.[15] El servei de notícies de Febus va arribar a ser un dels més importants d'Espanya, en part perquè els diaris que tenien problemes per pagar l'adquisició de paper a la seva matriu —la Paperera Española—, a canvi, solien estar subscrits al servei ofert per Febus.[15] En 1918 Urgoiti va engegar l'Editorial Calpe,[16] amb el que també va entrar en el negoci editorial. Calpe s'uniria amb l'editorial Espasa en 1925, donant lloc a una poderosa editorial.
Cap a 1935 el capital social de la Paperera Espanola era d'uns tres-cents milions de pessetes de l'època.[17]
Martínez, Jesús A. Historia de la edición en España, 1836-1936. Madrid: Marcial Pons Historia, 2001. ISBN 84-95379-37-6.
Pizarroso Quintero, Alejandro. Periodismo y periodistas. De las Gazetas a la Red. España Nuevo Milenio, 2001.
Rueda Laffond, José Carlos. «La industrialización de la imprenta». A: Jesús A. Martínez. Historia de la edición en España, 1836-1936. Madrid: Marcial Pons Historia, 2001, p. 207-240. ISBN 84-95379-37-6.
Sáiz, María Dolores; Seoane, María Cruz. Historia del periodismo en España 3. El Siglo XX: 1898-1936. Alianza, 1996.
Sánchez Vigil, Juan Miguel. Calpe: Paradigma editorial, 1918-1925. Trea, 2005.
Timoteo Álvarez, Jesús. Historia de los medios de comunicación en España: periodismo, imagen y publicidad, 1900-1990. Ariel, 1989.
