L'oxímoron és un procediment gramatical i una figura retòrica que consisteix en la juxtaposició de dos conceptes que tenen significats contradictoris per conferir un caràcter inesperat a l'expressió d'una idea.[1] La forma més freqüent és la combinació d'un adjectiu i d'un substantiu: «nit clara», «dolç dolor», «culpa feliç», «avantguarda tradicional»,[2] «instant etern», «pau armada», «caos organitzat»…, però poden ser altres entitats sintàctiques de sentit oposat,[3] com en l'expressió «civilitzar la guerra»,[4] o en el lema de la Falange Española «viva la muerte».
El mot «oxímoron» és en si mateix un oxímoron, com que procedeix del grec ὀξύς (oxus, 'savi') i μωρός (môros, 'neci'). Al contrari de la «contradicció en els termes», on el locutor es contradiu espontàniament, sense adonar-se'n, l'oxímoron és intencional. Com passa amb tot bon oxímoron, la contradicció es resol després d'un moment de reflexió i així el procediment contribueix a despertar l'atenció del lector o de l'oient.
Exemples literaris
| «
|
[...] parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna,
orfe de llum, sota del sol que crema
|
»
|
| — Joan Maragall, La vaca cega
|
| «
|
Aquelles nits tan clares [...] No, el meu pit
no és el cel, altar de llampecs foscos.
|
»
|
| — Pere Gimferrer, Hora foscant
|
Bibliografia
- Gómez i Pallarès, Joan. Per una poètica de l'oxímoron: inicis i finals o el concepte d'unitat en poesia llatina. vol. 11 de monoagrafies Faventia. Universitat Autònoma de Barcelona, 1995, p. 62.
- Climent Picornell. «Oxímoron», 15-01-2005. Arxivat de l'original el 2011-02-26. [Consulta: 15 setembre 2010].
Referències
