En arquitectura, construcció i arqueologia, opus és un terme llatí (literalment traduït per 'obra') que designa la manera en què es disposen els materials en una maçoneria o aparell, generalment aplicat a elements arquitectònics romans, si bé pot tenir també un ús més ampli.[1]
Opus africanum. Tècnica de construcció utilitzada a l'Àfrica del Nord durant l'Antiguitat, de l'època púnica a la romana. Es caracteritza per l'alternança de carreus i maons disposats horitzontalment amb pilars de pedra verticals.
Opus arcuatum. Estructura vertical de sustentació formada per una successió d'arcs que es disposa en un sol ordre o en diversos ordres superposats.
Opus caementicium (de caementum, 'pedra sense tallar, runa'). Aparell fet de morter i de pedres de tota mena (runa, per exemple) i que té l'aspecte del formigó.
Opus craticium (de craticius, 'engraellat, enreixat'). Tècnica de construcció dels murs a l'època romana semblant a l'entramat de fusta.
Opus incertum. Aparell realitzat amb carreus de dimensió i forma irregulars.
Opus insertum. Aparell format per filades de carreus que són tots de la mateixa alçada. Vegeu aparell isòdom.
Opus latericium (de later, 'maó cru'). Aparell romà feta amb maons crus, deixats assecar al sol.
Opus mixtum, compositum o vagecum. Combina diferents aparells en un mateix mur. S'hi barreja opus reticulatum i opus latericium als angles i costats, i opus vittatum i opus testaceum a la resta de l'estructura.
Opus monspelliensis. Aparell que es va utilitzar principalment en època romana a la regió de Montpeller. Alterna filades de carreus amples i estrets.
Opus piscatum. Aparell realitzat disposant maons o pedres planes inclinades a uns 45°, que canvien de sentit en cada capa successiva.
Opus quadratum. Tècnica romana de construcció mural que utilitza blocs de pedra paral·lelepipèdics (els més grans, de 70 × 40 × 40 cm) en filades de carreus horitzontals.
Opus reticulatum. Aparell fet de petits carreus romboïdals, d'uns 15 cm de costat, posats fent una mena de xarxa o escacat. La forma precedent, amb peces més irregulars, és coneguda com a opus quasi reticulatum.
Opus sectile (literalment, 'obra tallada'). Realitzat amb plaquetes de marbre o de pedres de color, de vegades de vidres de color, tallades i ajuntades de manera que constitueixin un dibuix sovint figuratiu, fent una mena de mosaic.
Opus signinum. Morter romà impermeable fet amb una barreja de calç, aigua, sorra de riu, pols de terrissa i, de vegades, putzolana.
Opus siliceum, o aparell poligonal. Tècnica constructiva antiga, utilitzada a la Itàlia central entre els segles VI i I aC i també en altres èpoques, caracteritzada per la superposició de grans blocs de pedra, a penes tallats, de vegades de grans dimensions, units sense morter: és el mateix pes de les pedres el que assegura l'estabilitat de l'estructura.
Opus spicatum (de spica, 'espiga'). Realitzat amb maons o pedres planes posades inclinades i disposades alternativament en forma d'espiga. La juntura entre les capes successives no és horitzontal i rectilínia com en l'opus piscatum, sinó que fa ziga-zaga.
Opus testaceum (de testa, 'maó cuit'). Aparell romà fet amb maons cuits al forn. Aquest terme sovint s'utilitza com a sinònim de l'opus latericium, tot i que la diferència entre l'un i l'altre és l'ús de maons crus (lateres) i cuits (testae).
Adam, Jean-Pierre; Mathews, Anthony. Roman Building. Florence: Taylor & Francis, 2014. ISBN 9780203984369.
Lancaster, Lynne C. Concrete Vaulted Construction in Imperial Rome: innovations in context. Cambridge University Press, 2009. ISBN 9780521842020.
Lechtman, Heather; Hobbs, Linn. «Roman Concrete and the Roman Architectural Revolution». A: W.D. Kingery. Ceramics and Civilization. 3: High Technology Ceramics: Past, Present, Future. American Ceramics Society, 1986. ISBN 091609488X.
MacDonald, William Lloyd. The Architecture of the Roman Empire, v.2, an Urban Appraisal.. New Haven: Yale University Press, 1982. ISBN 9780300034561.
