La novel·la de l'oest és un gènere literari narratiu de la literatura popular o de consum, ambientat generalment al segle xix i als Estats Units d'Amèrica, durant el període d'expansió d'aquesta nació cap a l'anomenat far west (el «llunyà oest»), amb importants derivacions cinematogràfiques o en la historieta gràfica.[1]
Concepte
Els seus personatges característics són el pioner, el xèrif, els cow-boys, el bandit o pistoler, el tahúr, l'hisendat ramader d'ovelles o caps de bestiar, els indis, els mexicans, els militars sudistes o nordistes, els cercadors d'or, els ranxers, els predicadors, les noies alegres del Saloon i tots els tòpics forjats pels creadors del gènere, James Fenimore Cooper, autor de l'últim dels mohicans (1826) i Washington Irving en els seus Western Journals (1832), els escriptors costumistes del Realisme nord-americà Francis Bret Afarti i Mark Twain, l'alemany Karl May i el veritable iniciador del gènere, Owen Wister, amb la seva novel·la El Virginiano (1902). En general, la novel·la de l'oest intenta exemplificar la ideologia de la Destí manifest i no va més enllà, ja que la seva intenció fonamental és la d'entretenir, com sol passar en la novel·la d'aventures, de la qual és un dels més importants subgèneres.[2]
Alguns crítics pensen que aquest gènere literari només serveix com a origen i font d'un gènere cinematogràfic superior, el western. El cinema ho amplifica i se'n apropia atorgant-li una major dignitat, mentre que el western literari és normalment de poca qualitat en comparació amb la seva versió cinematogràfica, que aconsegueix gran nivell artístic.[3]
Referències
↑Frank Gruber, The Pulp Jungle, Sherbourne Press, 1967
