Els treballs per dissenyar el Valkyrie van ser iniciats l'any 1955 per North American Aviation, per tal de substituir el B-52 com a principal bombarder intercontinental però el seu primer vol no va tenir lloc fins al 21 de setembre de 1964. Amb els seus sis motors era capaç de travessar milers de kilòmetres a Mach 3+ volant a 21.000 m d'altura.[1] A aquesta velocitat, es creia que el B-70 seria gairebé immune a les aeronaus d'intercepció, l'única arma eficaç contra els bombarders en aquells temps. El bombarder estaria només uns quants minuts sobre una estació de radar en particular, sortint del seu abast abans que els controladors poguessin enviar els interceptors. L'alta velocitat també dificultava que l'aeronau sigues detectada a les pantalles de radar i la seva altura de vol el posava fora de l'abast dels caces soviètics contemporanis.
La introducció dels primers míssils soviètics terra-aire a finals dels cinquanta van posar en dubte la invulnerabilitat dels B-70. La Força Aèria dels Estats Units en resposta va començar volar les seves missions a baixa altura, on la línia d'abast visual dels radars anti-míssil estava limitada pel terreny. Fent això, la diferència de rendiment del B-70 vers el B-52 al que havia de substituir, era gairebé inexistent sent molt més car i amb menys abast. També amb la proliferació dels míssils balístics intercontinentals (ICBMs) els bombarders tripulats van anar sent percebuts cada cop més com a obsolets.
Disseny
Harrison Storms va dissenyar la forma de l'aeronau[2] amb una superfície canard i ala en delta, construït en gran part d'acer inoxidable, plafons de compost d'estructura en sandvitx, i titani. El XB-70 va ser dissenyat per utilitzar les tecnologies supersòniques desenvolupades pel Mach 3 Navaho, així com una forma modificada del sistema de navegació inercial del SM-64 Navaho.[3] Disposava també, com d'altres avions amb aquesta configuració, d'un morro inclinable, per millorar la visibilitat en les operacions d'aterratge i enlairament i també les extremitats de les ales es corbaven a altes velocitats en angles d'entre 25º i 65º per tal d'augmentar l'estabilitat.[1][4]
↑von Braun, Wernher; Ordway III, Frederick Ira. Space Travel: A History (en anglès). Nova York: Harper & Row, 1985 (1a edició 1975), p. 122. ISBN 9780061818981.
↑Besse, François. 100 aviones de leyenda (en castellà). Reditar Libros, S.L., 2006, p. 43. ISBN 9788496449268.
