Non omne quod licet honestum est és una frase en llatí utilitzada a l'antiga Roma, traduïble en català com a 'No tot allò (jurídicament) permès, és (moralment) honest' o, literalment, 'No tot allò que és lícit, és honest'.[1] L'aforisme expressa un principi de dret datat pel jurista romà Juli Paulus Prudentíssim.
Aquesta és extreta d'un fragment del llibre 62è del comentari A edictum del jurista romà i recollit pels compiladors justinians al Digest (50.17.144). El fragment conté un element de limitació a la consideració absolutista del dret, insinuant el dubte que no sigui sempre aquell ars boni et aequi que els juristes presenten com a perfecta. L'ús que s'ha fet servir de la màxima en temps posteriors deixa espai a la hipòtesi que el dret encara hagi d'operar en moltes matèries, en les quals per mancança de normes es tenen situacions d'injustícia (de les quals aprofita qui honestus no és), sigui a la visió per la qual això que el dret defineix i tutela és un quadre comportamental parcial o també consentit per una imposició no compartible.[2]
La frase ha estat usada instrumentalment, al principi del segle XX, en ocasió del desenvolupament de la teoria sobre l'abús de dret.
Referències
