Nicolás Cotoner i Cotoner

Nicolás Cotoner i Cotoner

Biografia
Naixement	(es) Nicolás Cotoner y Cotoner 19 octubre 1905 Palma (Mallorca)
Mort	6 març 1996 (90 anys) Madrid
1r Cap de la Casa Reial d'Espanya
2 setembre 1975 – 22 gener 1990 ← cap valor – Sabino Fernández Campo →
Activitat
Ocupació	militar, jurista
Carrera militar
Rang militar	general
Conflicte	Guerra Civil espanyola
Altres
Títol	Comte (1955–) Marquesat de Bèlgida Marquès d'Ariany Comte Comte Marquès Marquesat de Mondéjar
Família	Casa de Cotoner
Premis
(1990)  Gran Creu de l'Orde de Carles III (1987)  Gran Creu del Mèrit Aeronàutic (1983)  Gran Creu del Mèrit Naval amb distintiu blanc (1977)  Orde del Toisó d'Or (1971)  Gran Creu de l'Orde del Mèrit Civil (1970)  Gran Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc  orde de Calatrava  Sobirà Orde Militar i Hospitalari de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta,

Nicolás Cotoner y Cotoner (Palma, Mallorca, 1905 - Madrid, 6 de març de 1996) va ser un militar i aristòcrata mallorquí de la Casa de Cotoner, XXII marquès de Mondéjar, VII marquès d'Ariany, XXIII comte de Tendilla, cavaller de l'Orde de Malta^[1] i Gran d'Espanya,^[2] cap de la Casa de Sa Majestat el Rei Joan Carles I, des de 1975 a 1990.^[3]

Biografia

Llicenciat en dret, va ser tinent de complement durant la Guerra Civil espanyola, i va arribar al grau de general de cavalleria després d'incorporar-se en aquesta arma i estudiar en l'Acadèmia de Cavalleria de Valladolid. El 1955 va heretar el títol de comte de Tendilla i va ser assignat com a preceptor del llavors Príncep d'Astúries, Joan Carles de Borbó com a professor d'equitació i per al seu ingrés en l'Acadèmia Militar de Saragossa. Aquest el va nomenar cap de la Casa de la Casa de Sa Altesa Reial el Príncep d'Espanya, com a hereu al tron el 1964, per a onze anys més tard, a la mort de Franco i amb l'ascens al tron com rei d'Espanya, ser nomenat Cap de la Casa Civil el 2 de desembre de 1975, càrrec en el qual va romandre fins al 22 de gener de 1990, sent substituït per Sabino Fernández Campo.

El rei d'Espanya l'ha considerat sempre com a «pare adoptiu» i «fidel conseller». Va viure al costat del monarca tot el procés de la Transició i va mantenir una actitud activa de suport al rei durant el fracassat cop d'Estat de 1981, facilitant els contactes entre la Corona i els diferents comandaments de l'Exèrcit.^[4][5] Va ser, a més, enllaç entre Joan Carles i el seu pare, Joan de Borbó i Battenberg, exiliat a Portugal, en moments crítics tals com la posició del Príncep d'Astúries en la successió a la Prefectura de l'Estat després de la mort del dictador, general Franco. Va mantenir el títol honorífic de Cap de la Casa del Rei.

El rei li va concedir el Toisó d'Or que li va ser atorgat en 1977.^[6] El 1985 va rebre la Medalla d'Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i el 1990 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.^[7]

Referències

1. Orden de Malta en España
2. Diputación de la Grandeza
3. «Los jefes de Casa del Rey». Arxivat de l'original el 2019-03-31. [Consulta: 22 juny 2018].
4. Real Academia de la Historia Ref. Cotoner y Cotoner, Nicolás
5. Lázaro, Margarita. «Las confesiones del rey en el documental censurado por TVE» (MSN News) (en castellà), 07-08-2020. [Consulta: 23 enero 2021]. «Se tardó un poco [en salir a TVE] y eso puso nerviosa a la gente, pero la anécdota es que el capitán que estaba al frente de TVE era muy amigo del jefe de mi casa, eran de caballería los dos. Entonces le llamó y dijo: ‘¡Qué tonterías estás haciendo! Deja que vengan las cámaras’. Grabé dos para que fuesen por distinto lado porque no sabía qué podía pasar.»
6. El Toisón de Oro, de reconocimiento al ideal caballeresco a reconocimiento diplomático
7. Nicolás Cotoner y Cotoner, Marqués de Mondéjar^{[Enllaç no actiu]}, gencat.cat

Enllaços externs

• Biografia de Nicolás Cotoner y Cotoner Arxivat 2008-01-13 a Wayback Machine.
• Fallece a los 90 años Nicolás Cotoner, marqués de Mondéjar, primer jefe de la Casa Real, El Mundo, 6 de març de 1996.
• Don Nicolas Cotoner y Cotoner. Asesor y amigo del Rey.
• La suerte del Rey, Justino Sinova a El Mundo, 7 de març de 1996.