Situació geogràfica de l'Illa de Pitcairn, refugi dels rebels del Bounty a l'Oceà Pacífic, l'enclavament humà actual més allunyat de qualsevol continent
El motí del Bounty va ser un conflicte entre la tripulació de l'HMS Bounty i el seu capità el 1789 que ha esdevingut un motiu de la cultura popular.
El motí es produí a bord del vaixell de Sa Majestat HMS Bounty de la Marina Reial Britànica el 28 d'abril de 1789. Fou liderat pel primer oficial Fletcher Christian en contra del capità William Bligh. Segons les cròniques del succés, els mariners es rebel·laren pel dur tractament aplicat per Bligh a la tripulació[1][2] i pel somni d'una vida idíl·lica i les oportunitats sexuals que descobriren a l'illa de Tahití. Els amotinats abandonaren Bligh i altres divuit tripulants lleials al bell mig de l'oceà Pacífic, en una embarcació de només set metres d'eslora.[3]
Per a evitar la detecció i impedir la deserció, els rebels es van establir en diversos enclavaments a Tahití i a la remota i llavors deshabitada Illa Pitcairn on van cremar la nau[4]. Per la seva banda el capità deposat i els seus homes fidels navegaren en la petita barca durant quaranta-set dies, des de prop de Tofua al mar de Timor,[5]Índies Orientals Holandeses, una distància de 3.618 milles nàutiques (6.701 quilòmetres) sense gràfics o brúixola, equipats tan sols amb un quadrant i un rellotge de butxaca.[6] Després d'aquesta proesa nàutica, Bligh va poder tornar a la Gran Bretanya i informà del motí a l'Almirallat el 15 de març de 1790, dos anys i onze setmanes després de la seva partida original.[7][8]
Per a capturar els amotinats, el govern britànic va enviar l'HMS Pandora que el 23 de març de 1791 va arribar a Tahití. Allà, quatre dels rebels es van entregar i en poques setmanes deu més van ser detinguts. Aquests catorze van ser empresonats en una cel·la improvisada a la coberta del Pandora.[9] De tornada a casa, aquest vaixell va encallar a la Gran Barrera de Corall el 29 d'agost de 1791, amb la pèrdua de 31 mariners i quatre dels presoners. Els deu captius supervivents van ser finalment repatriats a Anglaterra i jutjats per un tribunal naval que en condemnà tres a mort en la forca, absolent-ne o indultant-ne els altres.[10]
Els quadres de Paul Gauguin evoquen la vida idíl·lica somiada pels amotinats
Els descendents d'alguns dels amotinats encara viuen a Pitcairn, una illa situada a 6000 kilòmetres, respectivament, del Perú a llevant i de Nova Zelanda a ponent. Aquesta rebel·lió, esdevinguda el mateix any que la Revolució Francesa ens parla també del qüestionament de l'autoritat, d'ideals difícils d'aconseguir, i de la tradició com a referent a seguir en circumstàncies difícils. El motí s'ha contat, recreat i commemorat en llibres, pel·lícules i cançons.[11]
L'HMS Bounty i la seva utilitat
Fruit del pa madur
El Bounty fou construït el 1784, i va ser comprat per la Marina Reial per 2,600 lliures esterlines el 1787. Bligh en va ser nomenat comandant el 16 d'agost de 1787, a l'edat de 32 anys. La Marina Reial va comprar la nau per a una sola missió en suport d'un experiment : viatjar a Tahití, recollir plantes de l'arbre del pa i transportar-les a les Índies Occidentals (Amèrica), amb l'objectiu de comprovar-ne allà el creixement i el seu fruit ser destinat a aliment econòmic dels esclaus. Per a augmentar la capacitat de càrrega s'hi feren reformes que modificaren l'habitació del capità. Bligh s'allotjaria en una petita cabina estreta al costat de la tripulació i els oficials.
Viatge d'anada i arribada
El 23 de desembre de 1787, el Bounty va salpar de port de Spithead cap a Tahití amb una dotació de 46 tripulants entre oficials i marineria. Ja d'entrada els plans originals van haver de ser modificats: durant un mes van tractar de passar el Cap d'Hornos però les condicions meteorològiques adverses ho impediren; Bligh va ordenar llavors canviar de rumb cap a l'est, amb la intenció de vorejar el Cap de Bona Esperança i creuar l'ample de l'oceà Índic. El 26 d'octubre de 1788, després de deu mesos al mar, arribaren a Tahiti, conegut llavors com a "Otaheite" on hi romandrien cinc mesos.
Els corrents filosòfics del moment que preconitzaven la idea del bon salvatge es materialitzaren aleshores de manera fefaent als ulls dels mariners:
Les dones són formoses (...) i tenen prou delicadesa per a ser admirades i estimades. Els caps han pres gust pels nostres homes i els encoratgen a romandre entre ells fins i tot amb promeses de grans possessions. Sota aquestes i moltes altres circumstàncies concurrents és desitjable, per tant, no preocupar-nos per ara (...) que un grup de mariners (...) es regeixin per tal incentiu poderós (...) recrear-se i reposar enmig de l'abundància en la millor illa del món on no necessiten treballar i els atractius de dissipació són superiors a qualsevol cosa que es pugui concebre. (Descripció dels fets, pel Tinent. W. Bligh, 1790, p. 9)[12]
Promogut a cirurgià després de la mort de Thomas Huggan; probablement desaparegut a la mar en l'enfonsament del Welfare el 1789 però d'altres fonts el situen com a cirurgià de l'HMS Discovery el 1791 i mort uns anys després
McKinney, Sam. Bligh!: The Whole Story of the Mutiny Aboard H.M.S. Bounty. Victoria, British Columbia: TouchWood Editions, 1999. ISBN 978-0-920663-64-6.
Stanley, David. South Pacific. Eighth. Chico, California: Moon Handbooks, 2004. ISBN 978-1-56691-411-6.
Wahlroos, Sven. Mutiny and Romance in the South Seas: a Companion to the Bounty Adventure. Topsfield, Massachusetts: Salem House Publishers, 1989. ISBN 978-0-88162-395-6.
Winfield, Rif. British Warships in the Age of Sail, 1714–1792: Design, Construction, Careers and Fates. Barnsley: Seaforth Publishing, 2007. ISBN 978-1-84415-700-6.
