Miquel de Giginta i Oms

Miquel de Giginta i Oms

Biografia
Naixement	1538 ^(Gregorià) Perpinyà (Catalunya del Nord)
Mort	segle XVI Perpinyà (Catalunya del Nord)
Activitat
Ocupació	religiós, escriptor

Miquel de Giginta i Oms (Perpinyà, ca 1538 - Perpinyà, després de 1587) va ser un religiós i escriptor rossellonès, que proposà reformes socials per a ajudar les persones desfavorides.

Biografia

Membre d'una important família nord-catalana, era fill de Francesc de Giginta i Mestre i el 1568 rebé un benefici eclesiàstic sobre Santa Eulàlia de Millars. Obtingué el títol de batxiller en dret per la universitat de Perpinyà i esdevingué canonge i vicari general d'Elna. Davant de l'augment de casos de pobresa i desempar que constatà a la societat, proposà ^[1] la creació de cases d'acollida que permetessin de controlar la mendicitat i alhora regenerar-ne els ocupants. Amb aquesta finalitat, va ser autor de textos d'ascetisme i de teologia moral relacionats amb l'assistència als desfavorits, que escrigué en castellà per adreçar-los a altes personalitats de Castella i de Portugal. El 1576 presentà a les corts de Castella un Memorial sobre el cuidado de los pobres ^{[nt 1]} on es declarava partidari^[2] d'una "llibertat vigilada" en residències especialitzades sostingudes per la caritat dels particulars. En viatges per Espanya i Portugal materialitzà les seves propostes promoguent ^[3] la fundació d'hospitals i cases de misericòrdia a Toledo, Madrid, Granada i Barcelona ^{[nt 2]} que, si bé inicialment trobaren una certa resistència, constituirien un model que se seguí aplicant durant molts anys.

Els seus germans grans van ser Antoni ^{[nt 3]} i Onofre ^{[nt 4]}

Obres

• Giginta, Miguel. Tratado de remedio de pobres. Coimbra: Antonio de Mariz Impressor y Librero de la Vniuersidad, 1579. 
  • Edició moderna: Giginta, Miguel de (autor); Santolaria Sierra, Félix. Tratado de remedio de pobres. Barcelona: Ariel - Edicions de la Universitat de Barcelona, 2000 (col. Historia). ISBN 843446621X. 
• Giginta, Miguel, canónigo de Elna. Tratado intitvlado Cadena de Oro. Perpiñan: Sanson Arbus, 1584. 
• Exhortación a la compassión con los pobres. Madrid: s.n., 1584. 
  • Edicions també a Saragossa; i ? Barcelona 1583
• Atalaya de Caridad. Zaragoza: Simon de Portonaris, 1587. 
• Discurso en preuva de que el glorioso martir s. Lorenço fue cardenal de la sant iglesia de Roma. Zaragoza: Lorenzo de Robles y Diego de Robles, 1588. 

Bibliografia

• Pagès, Alexandre (director). Giginta. De la charité au programme social. Perpinyà: Presses universitaires de Perpignan, 2013 (coll.Études). ISBN 978-2-35412-173-0.  ^{[nt 5]}
• Cavillac, Michel (president). Giginta : Colloque international, Elne, Ancien evêché, 26 et 27 octobre 2007. Elne: Elne Ville d'Art, 2007. 
• Quéralt, Jacques; Henric, Jean Michel (editors). Miquel de Giginta, Chanoine d'Elne = Miquel de Giginta, Canónigo de Elna [actes del col·loqui de Perpinyà, 5 i 6 de juliol del 2003]. Perpinyà: Les Estivales de Perpignan, 2003 (coll. Les Tertulias des Estivales de Perpignan). 
• Quéralt, Jacques. Une figure du XVIe siècle. Giginta, le chanoine des pauvres.  A: Hospitalités du XIIe siècle à nos jours - février-novembre 1993, Hospice d'Ille sur Tet. Ille sur Tet: Centre d'art sacré, 1993, p. 20-24. ^{[Enllaç no actiu]}

Notes

1. El Memorial sobre el cuidado de los pobres posteriorment s'integrà en el Tratado de remedio de pobres, publicat el 1579
2. A Barcelona, la inspiració de Giginta impulsà la fundació d'un asil de pobres, que dugué a terme el 1581 el capellà Diego Pérez de Valdivia amb l'ajuda del Consell de Cent, asil que posteriorment esdevindria la Casa de Misericòrdia de Barcelona ^[4]
3. Antoni de Giginta (primera meitat del segle xvi - 1578) era professor de dret a la universitat de Perpinyà el 1560 i, en morir el seu pare el 1569, el reemplaçà com a canceller de la institució. El 1573 era cavaller de l'orde de Sant Jaume de l'Espasa ^[5]
4. Onofre de Giginta (primera meitat del segle xvi - 9 de maig del 1594) es doctorà en dret a la universitat de Perpinyà. Al 1575 en fou nomenat degà de la facultat de dret i, en morir el seu germà Antoni el 1578, el substituí com a canceller de la institució. Membre de l'orde benedictí, va ser escollit abat de Sant Martí del Canigó ^[6] el 8 de juliol del 1577 -càrrec que retingué fins a la mort, el 1594- i, en aquesta dignitat, visqué el 1592 la butlla del papa Climent VII que unia a Sant Martí els priorats de Sant Esteve del Monestir, del Mas de la Garriga i de la Mare de Déu de Mugadons ^[7]
5. Giginta. De la charité au programme social conté les ponències:
   * Rebardy-Julia, Emmanuelle. L'évêché d'Elne au temps de Giginta. 
   * Alvar Ezquerra, Alfredo. Más sobre Giginta en la corte del rey católico. 
   * Bruneel, Claude. La réforme de l'assistance dans l'espace belge au XVIe siècle. 
   * Cavillac, Michel. Miquel Giginta et la délinquance urbaine. 
   * Gutton, Jean-Pierre. Education et préoccupations sociales au XVe siècle. 
   * Santolaria Sierra, Félix. Aproximación a las fuentes de Miguel de Giginta. 
   * Fraile Pérez de Mendiguren, Pedro. El espacio en la reforma asistencial de Miguel de Giginta. 
   * Bonastra, Quim. Las formas de la reforma asistencial. 
   * García Molina, José. Miguel de Giginta. 
   * Montoya, Manuel. Les damnés de la terre. 
   * Pagès, Alexandre. Figures de pauvreté et sociogenèse des politiques sociales. 
   * Queralt, Jaume. Miquel Giginta (ca 1534-ca 1588), réformateur social. 

Referències

1. «"El hecho social de la pobreza en el siglo XVI", per Carmen Alemán Bracho, al web de la UNED» (en castellà). [Consulta: 1r desembre 2014].
2. Cabrera Cabrera, Pedro José. Huéspedes en el aire. Sociología de las personas sin hogar en Madrid. Madrid: Universidad Pontificia de Comillas, 1998 (col. Política, trabajo y servicios sociales, 7). ISBN 8489708320. 
3. «Miquel de Giginta i Oms». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
4. Arrizabalaga, Jon; Martínez Vidal, Àlvar; Pardo Tomás, José. La salut en la història d'Europa. Catàleg de l'exposició Abril-Maig 1999. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1999, p. 12. 
5. Capeille, Jean. Dictionnaire de biographies roussillonnaises. Perpignan: Imp. Lib. Cat. J. Comet, 1914.  (facsímil Marseille: Laffitte Reprints, 1978) p. 241
6. Puiggari «Notices sur l'ancienne abbaye de Saint-Martin-de-Canigó». Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées-Orientales, vol. 7, 1848, pàg. 172.
7. Capeille Dictionnaire... (1914) p. 223