Manuel Alberto Freire de Andrade y Armijo, I marquès de San Marcial (Carmona, província de Sevilla, 4 de novembre de 1767 – Madrid, 7 de març de 1835), va ser un oficial de cavalleria espanyol durant la guerra del francès.
Biografia
Va néixer a Carmona (Sevilla), fill d'un oficial de cavalleria gallec, Francisco Freire de Andrade, i la seva esposa andalusa Josefa Armijo y Bravo (de Carmona). Es va unir al Regiment de Cavalleria Alcántara del seu pare amb només 17 anys, i l'1 de gener 1780 ascendí a cadet ordinari. Va participar en la seva primera batalla el 15 de maig de 1793, contra els revolucionaris francesos en la Guerra Gran durant la batalla del Masdéu. Freire va passar els següents dos anys al Rosselló i Catalunya, durant l'última acció de la guerra quan les forces espanyoles van recuperar Puigcerdà i Bellver de Cerdanya (després que fos signat el tractat de pau).[1] Freire va rebre nombroses promocions durant la guerra, subtinent el 10 d'octubre de 1793, tinent el 20 de desembre, ayundante el 13 de desembre de 1793, capità el 18 de febrer de 1794, i capità de cavalleria el 28 de juliol de 1795. Després de la guerra Freire fou promogut a sergent major i a comandant d'esquadró el 4 d'abril de 1801. Més tard va participar en la Guerra de les Taronges contra Portugal a Arronches, abans de ser assignar com a instructor a Mallorca.
Guerra del Francès
Freire es va unir als rebels contra les tropes napoleòniques i el 15 de setembre de 1807 va prendre el comandament com a coronel d'un regiment de voluntaris de cavalleria a Madrid. L'any següent va combatre a Extremadura i el 2 de març de 1809 fou ascendit a brigadier després de la Campanya de la Manxa i a mariscal de camp després de la batalla de Talavera. El 10 de gener de 1810 fou nomenat comandant de cavalleria de les forces combinades del Tercer Exèrcit. Va escriure un manual de revista de tàctiques de cavalleria, publicat a Múrcia en 1813.[1]
Després de lluitar contra els francesos a Múrcia, Granada i València (1810-1812) fou ascendit a general i va succeir Francisco Javier Castaños en el comandament del Quart Exèrcit, o Exèrcit de Galícia el 12 d'agost de 1813.[2] El seu cos va derrotar Soult a la batalla de San Marcial el 31 d'agost de 1813, per la que fou guardonat amb la Creu Llorejada de Sant Ferran. En la batalla del Bidasoa el 7 d'octubre Freire va portar les divisions dels generals Del Barco i Barcena a través del riu per capturar les posicions franceses a Mont Calvaire.[3] Freire també va participar en la batalla de Nivelle el 10 de novembre.[4] Va lluitar amb "notable gallardia"[5] a la batalla de Tolosa de 1814, quan les seves dues divisions foren destrossades desesperadament en la lluita pels reductes francesos de Mont Rave.[6]
El 7d'octubre de 1814 es va casar amb Beatriz Abbad y Alfaro, una vídua de 33 anys d'un oficial company seu. Van tenir dos fills, Manuel (qui va morir poc després del seu pare) i José (qui va succeir el seu pare en el títol de Marquès de San Marcial, obtingut poc abans de la seva mort).
Després de la guerra Freire va continuar la seva carrera militar, i fins i tot fou breument Ministre de Guerra el maig de 1815.[7] En 1818 va escriure amb tres altres oficials Informe sobre la mejora y aumento de la cría de caballos, dado al Supremo Consejo de Guerra.[8] En 1820 va publicar dos llibres més sobre la seva conducta després de la guerra a Andalusia i Cadis.[9]
Notes
- ↑ 1,0 1,1 Urquijo Goitia, José Ramón. Instituto de Historia. Diccionario biográfico de ministros (en castellà) [Consulta: 1r setembre 2103]. Arxivat 12 de juny 2017 a Wayback Machine.
- ↑ "El 12 de agosto fue relevado del mando del cuarto ejército español el General Castaños, por haberle llamado las Córtes á desempeñar su plaza de Consejero de Estado, sucediéndole el Mariscal de Campo Manuel Freire, y destinado al ejército de Cataluña al de igual clase Don Pedro Agustin Giron, Comandante general del Centro. Castaños, que conoció el pretesto con que la Regencia le separaba del mando, escribió en estos términos al Ministro de la Guerra: "Tengo la satisfacción de entregar al Mariscal de Campo Freire, sobre la frontera de Francia, el mando del ejército que he tomado en Aldea Gallega, delante de Lisboa". (Muñoz Maldonado, vol. III. p. 420)
- ↑ Glover, p. 285
- ↑ Glover, p. 385
- ↑ Gates, p. 34
- ↑ Longford, p. 420
- ↑ «Ministres de Ferran VII». Arxivat de l'original el 2019-02-09. [Consulta: 1r juliol 2017].
- ↑ Tenientes Generales D. Antonio Amar, Don Manuel Freyre, el Marqués de Casa-Cagigal y el Mariscal de campo D. Diego Ballesteros, "Informe sobre la mejora y aumento de la cría de caballos, dado al Supremo Consejo de Guerra: Extendido por el citado Marqués, individuo de la Junta, y con arreglo a las opiniones de ésta." (Barcelona: A. Roca, 1818).
- ↑
Manifiesto que da al público el teniente general D. Manuel Freyre para hacer conocer su conducta en el tiempo que tuvo el mando del ejército reunido de Andalucía y de los sucesos acaecidos en Cádiz en 1820. (Sevilla, 1820), and Contestación al expuesto que los procuradores síndicos presentaron al Excmo. Ayuntamiento de la ciudad de Cádiz en 13 de mayo de 1820, por el Teniente General D. Manuel Freyre. (Jerez de la Frontera: D. Manuel Ruiz, 1820).
Referències
- Gates, David. The Spanish Ulcer: A History of the Peninsular War. Da Capo Press 2001. ISBN 0-306-81083-2
- Glover, Michael. The Peninsular War 1807-1814. London: Penguin, 2001. ISBN 0-14-139041-7
- Longford, Elizabeth. Wellington: The Years of The Sword. New York: Harper and Row Publishers, 1969.
- Muñoz Maldonado, José. Historia política y militar de la Guerra de la Independencia de España contra Napoleon Bonaparte desde 1808 á 1814. Tomo III / escrita sobre los documentos auténticos del gobierno por el Dr. D. José Muñoz Maldonado. Madrid: Imprenta de D. José Palacios, 1833.
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg){kind=small}
