La música del Brasil és una de les expressions més importants de la cultura brasilera. Es va formar, principalment, a partir de la fusió d'elements indígenes, europeus i africans, aquests darrers arribats a l'Amèrica portuguesa per colonitzadors portuguesos i negres esclavitzats de l'Àfrica Occidental Portuguesa i l'Oriental.
Fins al segle xix, Portugal va ser la principal via d'entrada de les influències que van donar forma a la música brasilera, tant clàssica com popular. Els europeus van introduir la major part de l'instrumental, el sistema harmònic, la literatura musical i una bona part dels gèneres musicals cultivats al país al llarg dels segles.[1][2] La major aportació de l'element africà va ser la diversitat rítmica, a més d'alguns balls i instruments, que van tenir un important paper en el desenvolupament de la música popular i el folclore.[3][4] Els indígenes van deixar una gran influència en la música brasilera, però que no va ser degudament posada en valor fins al segle xx.[5] Un dels trets principals de la música brasilera ha sigut la capacitat per extreure ingredients de tots tres orígens per a crear estils autòctons nous.
El Brasil s'ha considerat un país musicalment hermètic, doncs el consum de música nacional (d'artistes i estils propis) ha sigut sempre majoritari. Al país s'han creat multitud de gèneres musicals: choro, marchinha de carnaval, samba, forró, baião, bossa nova, sertanejo, axé music o funk carioca en són exemples.[6][7] Si bé la samba és un estil mundialment conegut, es pot considerar que l'exportació musical brasilera ha sigut reduïda. Entre els noms propis de major èxit internacional, destaquen Carmen Miranda, la primera diva llatina de Hollywood; la bossa nova de Tom Jobim i João Gilberto, readaptada després per Sérgio Mendes; i ja en el nostre segle, el funk carioca d'Anitta.[8][9]
Aquesta música està estretament vinculada a rituals religiosos i socials, com el Quarup, el Yawari o l'Iamurikumã, on la dansa i la música tenen un paper central per connectar amb els avantpassats, exorcitzar mals esperits, realitzar màgia o curacions, i en celebracions col·lectives.[13][14] Els xamans o líders espirituals són els principals creadors de noves composicions, sovint inspirades en somnis o trànsits que els connecten amb déus i avantpassats. A més, hi ha normes estrictes sobre qui pot interpretar certs instruments i melodies, amb algunes composicions reservades exclusivament per a homes o dones, segons el context cerimonial.[13]
Els instruments musicals dels indis són diversos i inclouen percussió, vent i altres, fets amb materials naturals com llavors, fusta i ossos. La seva música no segueix el sistema tonal occidental, però es caracteritza per una gran complexitat en els timbres i ritmes, tot i que no presenta polifonia o harmonia com la música occidental. És majoritàriament monòdica o heterofònica i es transmet oralment entre generacions, ja que no hi ha notació escrita.[12][13][15]
En algunes zones on la música indígena es va fusionar amb elements africans, van sorgir manifestacions culturals híbrides, que il·lustren la capacitat de la cultura nadiua per a adaptar-se a noves influències, al mateix temps que conserva elements essencials de la seva tradició. Alguns exemples d'aquesta barreja són el coco i el forró.[16]
Música erudita
Brasil colonial
Les primeres manifestacions de música erudita al Brasil van sorgir amb els jesuïtes, que van arribar al Brasil colonial l'any 1549. Aquests missioners van establir escoles de música a les seves reduccions, on els indígenes van aprendre música europea amb l'objectiu de facilitar la seva conversió al cristianisme. Durant els segles xvii i xviii, les reduccions jesuïtes al sud del Brasil es van convertir en autèntics conservatoris, on els nadius no només van aprendre a interpretar música sinó que també van participar en la construcció d'instruments. Així, es va fomentar un intercanvi cultural, tot i que majoritàriament les composicions provenien de tradicions europees, sense una gran aportació creativa pròpia per part dels indígenes.[17][18][19] Tanmateix, la presència dels indígenes en la vida musical del Brasil va anar disminuint a mesura que les poblacions natives fugien cap a regions més remotes, allunyant-se del contacte amb els colonitzadors europeus.[20]
La producció musical de la població africana esclavitzada va ser inicialment marginada. Amb el temps, els esclaus van començar a ser reconeguts per la seva habilitat musical i, ocasionalment, van ser educats dins dels estàndards musicals europeus. Així, molts negres i mulats van acabar formant orquestres i bandes que van guanyar reconeixement per la seva qualitat interpretativa.[21] Aquest fenomen va ser crucial per a la consolidació de la música brasilera, ja que aquests músics no només van destacar en l'execució sinó també en la composició, sent la majoria dels músics professionals de l'època colonial mulats lliures.[22] Sense suport financer, aquests músics van crear germandats que funcionaven com un gremi, s'encarregaven de la contractació d'espectacles, l'establiment de preus, l'acceptació de nous candidats i mantenien una caixa de socors.[23]
L'arribada de la cort portuguesa al Brasil el 1808 va transformar-ne radicalment la vida musical. La presència de la família reial va promoure la creació d'estructures musicals formals, com la reorganització de la Capella Reial i la construcció del Teatre Reial. Aquest període va estar marcat per l'arribada de músics i compositors europeus al Brasil, ajudant a difondre la música europea.[30] També va destacar la figura del pare José Maurício Nunes Garcia, considerat el primer gran compositor brasiler. Malgrat ser d'origen humil, va aconseguir una gran reputació com a compositor de música sacra, deixant una obra extensa que inclou misses i motets.[31] Aquest apogeu va tenir una curta durada: Joan VI va tornar a Lisboa el 1821 i a continuació va esclatar la Guerra d'Independència del Brasil. El nou emperador Pere I era un amant de la música: va ser el creador de l'Himne de la Independència i va ordenar la reconstrucció del Teatre Reial, destruït en un incendi, i que va rebre el nom de São Pedro de Alcântara; però el 1831 va marxar a Portugal, deixant el Brasil en les mans del seu fill de cinc anys.[32]
Un dels deixebles de Nunes Garcia, Francisco Manuel da Silva, va ser el compositor de l'Himne Nacional (1831) i va ser un reconegut dinamitzador de la vida artística a la capital brasilera, creant el Conservatori i dirigint el Teatre Reial i l'Òpera Nacional.[33] També va ser un dels introductors al país del romanticisme, estil sota el què la música brasilera va continuar evolucionant, especialment en l'àmbit de l'òpera. Antônio Carlos Gomes va ser el compositor brasiler més destacat d'aquest període, aconseguint èxit internacional amb òperes com Il Guarany i Lo Schiavo.[34] Aquestes òperes, basades en temes nacionalistes, però amb una estètica europea, van ser aclamades en teatres europeus com La Scala de Milà. L'òpera es va convertir en una autèntica obsessió al Brasil, amb representacions freqüents d'obres de Rossini, Bellini, Donizetti i Verdi, tant a Rio de Janeiro com a altres ciutats com São Paulo i Recife.[35]
Brasil republicà
Les idees liberals arribades de França van portar al país la necessitat de resignificar el sentiment nacionalista i desembocarien en el cop d'estat que va proclamar la república l'any 1889.[36] A partir de la dècada del 1860, els compositors brasilers van començar a explorar el ric folklore del país per crear una música més autènticament brasilera. Figures com Brasílio Itiberê da Cunha i Alberto Nepomuceno van ser pioners en la incorporació d'elements nacionals a les seves obres.[37] Nepomuceno, en particular, va ser una figura clau en aquest moviment, utilitzant ritmes i melodies populars brasileres per crear una síntesi innovadora amb les formes musicals europees.[38]
Un esdeveniment crucial en la història de la música brasilera va ser la Semana de Arte Moderna de 1922, que va marcar el punt d'inici del moviment modernista al Brasil. Tot i que la música va tenir una presència limitada en aquest esdeveniment, el compositor Heitor Villa-Lobos hi va destacar com una de les figures més importants del nacionalisme musical brasiler.[39] Villa-Lobos va ser autor d'una profunda investigació del folklore musical brasiler, integrant aquests elements en les seves obres i creant un estil únic que fusionava tradicions populars i erudites. Les seves obres més destacades inclouen les sèries Choros i Bachianas Brasileiras, així com altres peces importants com A Prole do Bebê i Uirapuru. El compositor carioca va ser un dels membres fundadors de l'Acadèmia Brasilera de Música.[40][41] Durant la primera meitat del segle xx, altres compositors com Francisco Mignone i Camargo Guarnieri també van contribuir al desenvolupament de la música brasilera, explorant el nacionalisme musical des de diferents perspectives.[42]
El Brasil va experimentar un moviment d'avantguarda musical amb la creació del Movimento Música Viva el 1939. Liderat pel germano-brasiler Hans Joachim Koellreutter, aquest moviment va advocar per l'adopció de tècniques internacionals com el serialisme o el dodecafonisme. Alguns dels compositors més destacats d'aquest moviment van ser Claudio Santoro i César Guerra-Peixe.[43][44] En les dècades següents, el Brasil va continuar explorant noves formes musicals. El moviment Música Nova, liderat per Gilberto Mendes, va introduir tècniques avantguardistes com la microtonalitat i la música concreta i l'electroacústica. A mesura que avançava el segle, compositors com Marlos Nobre, Almeida Prado i Armando Albuquerque van buscar sintetitzar elements tradicionals i experimentals, creant una música rica en diversitat estilística.[43][45]
La música folklòrica es constitueix per expressions musicals transmeses de generació en generació, quan els mitjans de comunicació i el mercat de consum encara no exercien la seva influència diluidora. Es distingeix per la virtual absència d'interès comercial en la producció, doncs moltes vegades té autoria anònima o col·lectiva, i està essencialment vinculada a l'oralitat, en una transmissió tradicional a través de les generacions.[47][48]
Els diferents estils acostumen a donar espai a les improvisacions i variacions; poden fer ús d'estructures i harmonies poc comunes, com ara l'ús de modes medievals, i sovint està lligada a festivitats tradicionals, així com a llegendes i mites característics de cada regió. La majoria preserven influències arcaiques, on són detectables traços medievals europeus, ritmes indígenes i negres molt antics, o elements ètnics específics en aquelles regions on la immigració va establir-se en nuclis aïllats.[49][50]
A partir del final de la dècada del 1960, l'investigador Marcus Pereira va realitzar un extens projecte de rescat de la música d'arrel, que fou conegut com el Mapa musical del Brasil. Va publicar una col·lecció de 16 àlbums de música folklòrica de totes les regions del Brasil, i és considerat com un important treball de dimensions antropològiques i sociològiques.[54]
Música popular urbana
Orígens
El lundu practicat al segle xix, en un gravat de Rugendas.
La música popular del Brasil és resultat de la confluència cultural de les tres ètnies principals que van formar el país: índigena, europea i africana.[55] Com a manifestació cultural expressiva, va sorgir a principis del segle xix als principals centres del que aleshores era el Brasil colonial, en particular Rio de Janeiro, Pernambuco i Bahia. S'interpretaven modinhas i lundus a la guitarra, al piano o acompanyats de bandes instrumentals.[56] Aquests van ser els principals gèneres musicals urbans a l'època de l'Imperi i l'inici de la República. Eren gaudits tant a les vetllades artístiques de l'elit de l'època com als carrers, tavernes i cases més senzilles, o al carrer, continuant l'estela de les tradicionals serenates.[57][58]
El lundu era originàriament una dansa africana que va arribar al Brasil de la ma dels esclaus procedents d'Angola. Havia estat censurat a Portugal pel seu caràcter burleta i sensual, però al Brasil va recuperar el seu caràcter primitiu, tot i haver incorporat instruments com el bandolim. Més tard, el lundu —que inicialment no es cantava— va fer-se lloc a la ciutat i es va popularitzar com a ball de saló.[59][60] Un altre ball molt antic és el cateretê, d'origen indígena i posteriorment influenciat pels esclaus africans.[61]
La modinha té possiblement orígens portuguesos, a partir d'elements de l'òpera italiana.[62]Domingos Caldas Barbosa va ser un dels seus primers grans exponents, publicant una sèrie de gran difusió a l'època. La modinha és, en termes generals, una cançó de caràcter sentimental de caràcter molt simplificat, sovint amb una estructura estròfica i un acompanyament reduït a una simple viola caipira o una guitarra. Tot i així, va ser una presència constant als saraus d'aristòcrates, en una versió més elaborada, amb flautes i altres instruments i textos de poetes importants com Tomás Antônio Gonzaga. La modinha va ser tan popular que els músics de la cort també van crear algunes peces del gènere, com Marcos Portugal, autor d'una sèrie amb lletra extreta de Marília de Dirceu (l'obra mestra de Gonzaga), o el pare José Maurício, autor de la famosa Beijo a mão que me condena.[58][59][60]
Durant l'època colonial i al regnat de Pere I, els valsos, polques, xotis i tangos arribats d'Europa també van ser comuns en les festes de l'alta burgesia brasilera. D'una barreja de tots ells, més l'herència de la predominant modinha, naixeria el xoro, un estil musical batejat pel seu caràcter planyívol (choro vol dir plor).[64] Va sorgir cap al 1880 i aviat va adquirir un caràcter propi, on la improvisació tenia un paper principal. Els grups de xoro tenien una formació habitual composta per flauta, cavaquinho i guitarra. És considerat el primer gènere musical genuïnament brasiler i els seus màxims representants van ser Joaquim Antônio da Silva Callado, Anacleto de Medeiros, Chiquinha Gonzaga, Ernesto Nazareth i Pixinguinha.[65][66] El xoro va ser el gènere més popular durant tot el primer quart de segle, fins que va donar pas a la seva hereva, la samba.[67] Amb tot, continua sent apreciada per un gran nombre de brasilers, i en ple segle xxi hi ha una sèrie d'artistes de xoro reconeguts com Altamiro Carrilho o Yamandu Costa.[68]
Si el xoro va ser el primer ritme creat al Brasil, la marchinha de Carnaval va ser el primer gènere de música popular i es va inspirar en les marxes militars. La primera marxa carnavalesca va ser la composició de 1899 de Chiquinha Gonzaga, titulada Ó Abre Alas.[69][70] D'ençà la dècada del 1910, van passar a tenir un ritme més accelerat, influïdes per les jazz-bands.[71] Les lletres començaren a agafar un caire picant, senzilles i repetides diverses vegades durant la cançó, per facilitar-ne la memorització i el seguiment de la rua, i va esdevenir la música predominant en les festes de Carnaval del segon quart del segle xx.[72][73]
Carmen Miranda canta a la gastronomia de Bahia (1936).[74]
El teatre de revista havia estat força popular al Brasil a partir de mitjan segle xix, gràcies al seu costumisme i crítica satírica. S'interpretaven habitualment cançons populars o paròdies d'obres cèlebres, acompanyades per una orquestra de cambra. Ja en la dècada del 1930, el gènere va arribar al seu apogeu, amb grans espectacles que van revelar talents com Carmen Miranda, Dercy Gonçalves o Elvira Pagã.[60] A finals d'aquella mateixa dècada, va iniciar-se al Brasil l'"era de la ràdio". En una època en què les gravacions musicals eren cares i de baixa qualitat, i els artistes no acostumaven a fer gires al llarg del país, la ràdio va ser la gran eina per a la divulgació i popularització de la música brasilera, fins ben entrada la dècada del 1950.[75] Diverses emissores mantenien grans orquestres i importants cantants fixos, però va perdre ràpidament espai quan es va popularitzar la televisió. Intèrprets de gran èxit van ser Dolores Duran, Dalva de Oliveira, Cauby Peixoto, Nelson Gonçalves, Nora Ney i Ângela Maria.[75][76]
Samba-enredo de l'escola Imperatriz de Olaria, de Nova Friburgo (2012).[78]
La samba primigènia es va desenvolupar a partir de la barreja de música europea i l'africana, portada pels esclaus en el període colonial i originada a l'estat de Bahia.[79] A principis del segle xx, va sorgir la samba moderna a Rio de Janeiro, rebent les influències del maxixe, la modinha, el lundu i el xoro. En aquell llavors, era una música identificada amb les persones dels barris humils, amb epicentre al barri carioca d'Estácio de Sá, però aviat sortiria de les rodes d'improvisacions. Ja als anys trenta, va ser alçat a la condició de gènere musical "nacional". De fet, la primera cançó enregistrada en vinil al país va ser la samba Pelo Telefone, llançada el 1917, de gran èxit al país.[80][81][82]
En línies generals, la samba es caracteritza per la melodia sincopada, la gran èmfasi rítmica i la importància que li dona a la percussió. La samba fa ús d'un conjunt d'instruments diferenciats, entre els més destacats es troben la cuica (un tambor de fricció que crea un so agut i grinyolant), el cavaquinho (un petit instrument de la família de les guitarres, antecessor dels ukuleles), i el pandeiro (una mena de pandereta). Altres instruments són els surdos, agogós, chocalhos i tamborins.[83] La samba-cançó és la versió més comercial, pel que fa a temàtica i duració. Algunes peces famoses són Foi um rio que passou em minha vida, Samba da minha terra, o Aquele abraço).[81]
Als anys 50 va sorgir la bossa nova, un moviment originat en festes universitàries, al gust de la nova classe mitjana.[88] Creada com una nova manera de cantar samba, aviat va incorporar elements del jazzcalifornià i va desenvolupar un clima intimista, suau i col·loquial, basat principalment en un solista acompanya al piano o la guitarra com únics acompanyaments, i un patró de guitarra distintiu i percussiu.[89]
L'eclosió de la televisió i els primers ídols de masses
La bossa nova va tenir una vida curta al Brasil, però va fer-se eterna mundialment gràcies a la cançó Garota de Ipanema, interpretada per João Gilberto, la seva dona Astrud i Stan Getz, dintre de l'àlbum Getz/Gilberto.[94][95] Aquesta peça —la cançó brasilera més versionada de la història— va obrir la porta dels Estats Units a un conjunt d'artistes que van fusionar la bossa amb el jazz (com Sérgio Mendes, qui va tenir una carrera de succés després de la seva adaptació del hit Mas que nada).[96]
L'esteticisme tebi va donar pas a la introducció a la politització de la música popular sota la dictadura implantada l'any 1964. La cançó protesta, com el famós tema Pra Não Dizer Que Não Falei das Flores de Geraldo Vandré. La dècada del 1960 va ser també l'època dels grans festivals musicals a la televisió, on va sorgir una generació de compositors i cantants, entre els quals Elis Regina, Chico Buarque i Edu Lobo.[97][98] Aquest va ser el punt de sortida del gènere conegut com Música Popular Brasilera (MPB), el més longeu de tots els que es van crear en aquest període.[99]
El ié-ié anglosaxó va entrar amb força al país, arribat des dels Estats Units. Al Brasil va ser un estil enfocat a una temàtica romàntica, moltes vegades ingènua, en una corrent que va ser coneguda com Jovem Guarda, de gran acceptació. Els principals noms van ser Roberto Carlos, Erasmo Carlos i Wanderléa.[105] Aquest moviment, recolzat per l'establishment nacional, copava els principals programes musicals de la televisió brasilera. Va ser considerada com alienada dels problemes socials i polítics del país, sota la dictadura militar, i va desintegrar-se a començaments dels anys setanta.[106][107][108]
Conforme la Jovem Guarda i la Tropicália van perdre força, l'MPB va quedar com la gran referència musical al país. Va caracteritzar-se per la seva heterogeneïtat, gràcies a la capacitat per a incorporar trets d'altres gèneres, cobrint ritmes regionals (com el baiãonordestí) o estrangers (com el reggaejamaicà).[105] La gran majoria de músics que van destacar en moviments anteriors, van acabar convergint a l'MPB. Als Veloso, Gil, Regina, Carlos, Buarque o Toquinho, se'ls va afegir una extensa llista de cantants exitosos com Gal Costa, Simone, Rita Lee, Maria Bethânia, Djavan, Ney Matogrosso o Milton Nascimento.[109][110]
En la mateixa època, sorgeix també un nou gènere de música romàntica popular, el brega. Aquest nom (brega vol dir carrincló) fa referència a la baixa qualitat de la lletra —exageradament dramàtica— i de la interpretació, massa afectada. Malgrat la intenció de desqualificar el gènere, el nom va ser assumit pels seus adeptes i va acabar convertint-se en una corrent que va guanyar un vast públic al país. Les grans personalitats del gènere han sigut Sidney Magal, Waldick Soriano i Reginaldo Rossi.[111][112][113] Amb el temps, el brega va anar transformant-se, incorporant teclats i ritmes més ràpids i ballables, creant subestils com el tecno-brega.[112]
Als anys setanta hi va haver un repunt de cantants afrobrasilers que van importar ritmes dels Estats Units, com el soul o el funk. És el cas de Tim Maia o Sandra de Sá.[114] També als setanta, el rock va barrejar-se amb diferents estils autòctons. Van destacar cantautors del nord-est del país, com Zé Ramalho, Belchior o Raul Seixas. En el salt de dècada, va aparèixer una nova fornada de joves músics, tots crescuts durant la dictadura, que van fer bandera d'una necessitat de reafirmar-se i cercar la llibertat individual. Amb l'influx del punk en la seva gènesi, el rock brasiler dels anys vuitanta va guanyar un gran impuls del mercat discogràfic.[105][115] Van sorgir bandes emblemàtiques com Blitz, Os Paralamas do Sucesso, Titãs, Barão Vermelho i Legião Urbana. El "B-Rock" va ser el nexe de tota una generació de joves brasilers, semblant al paper que havia ocupat la música nacional als seixanta.[116]
A la fi de la dècada del 1980, gèneres populars de caràcter regional, com el sertanejo, pagode, samba-reggae o axé music passaven a guanyar un espai considerable a nivell nacional.[115] Els anys noranta va veure com el funk carioca i el hip hop prenien protagonisme i s'assentaven en la programació radiofònica generalista.[117] Bandes d'estils minoritaris, com ara el reggae o el heavy metal (i derivats com el thrash o el nu metal), van rebre un gran reconeixement per part de la crítica.[118][119] Algun d'ells han gaudit d'una reeixida carrera internacional, com és el cas de Sepultura.[120]
↑Almeida de Jesus, Cátia Cristina; Costa do Amaral, Cinthia; Bomfim, Ilzete; do Amaral, Ivana Patrícia; de Almeida Miranda, Renilda Maria «A influência africana na música popular brasileira, especificamente o reggae» (en portuguès brasiler). Aperfeiçoamento em Políticas de Igualdade Racial no Ambiente Escolar, 12-12-2015.
↑Iglesias, Francisco. «História: Período colonial» (en portuguès brasiler). Descubra Minas. SENAC Minas. Arxivat de l'original el 2016-03-06. [Consulta: 7 octubre 2024].
↑Benjamim, Roberto «Folclore no Terceiro Milênio» (en portuguès brasiler). Boletim on-line da Comissão Maranhense de Folclore. Comissão Maranhense de Folclore, núm. 21, 12-2001. Arxivat de l'original el 2010-11-01.
↑Cabral, Sérgio «A Rádio Nacional...» ( PDF) (en portuguès brasiler). Textos do Brasil, núm. 11, 2005, pàg. 85-89. Arxivat de l'original el 2015-06-29.
1965 filmMan Is Not a BirdDirected byDušan MakavejevWritten byDušan Makavejev Raša PopovStarringMilena DravićJanez VrhovecEva RasStole AranđelovićBoris DvornikCinematographyAleksandar PetkovićEdited byLjubica NešićMusic byPetar BergamoProductioncompanyAvala FilmRelease date1965Running time81 minutesCountryYugoslaviaLanguageSerbo-Croatian Čovek nije ptica (English title: Man Is Not a Bird) is a European art film made in 1965. It was the first film from director Dušan Makavejev. Plot...
Calamares en su tinta Calamares en su tinta con arroz blancoIngredientes Teuthida, tinta de calamar, tomate, cebolla, vino blanco, ajo y aceite de oliva[editar datos en Wikidata] calamares en su tinta con patatas Los calamares en su tinta (también conocido como chipirones en su tinta) son un plato elaborado con pequeños trozos de calamares (incluidos los tentáculos) cocinados en su propia tinta.[1] Por regla general este plato requiere tiempo para poder ser elaborado y por...
Dền đuôi chồn congPhân loại khoa họcGiới (regnum)Plantae(không phân hạng)Angiospermae(không phân hạng)EudicotsBộ (ordo)CaryophyllalesHọ (familia)AmaranthaceaeChi (genus)AmaranthusLoài (species)A. caudatusDanh pháp hai phầnAmaranthus caudatusL., 1753 Dền đuôi ngắn hay dền đuôi chồn cong (danh pháp: Amaranthus caudatus) là loài thực vật có hoa thuộc họ Dền. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1] Nhiề...
Dieser Artikel stellt überwiegend die Situation im Vereinigten Königreich dar. Bitte hilf uns dabei, die Situation in anderen Staaten zu schildern. 1749 | 1750 | 1751 | 1752 | Literaturjahr 1753 | 1756 | ► | ►► Übersicht der Literaturjahre Weitere Ereignisse Dieser Artikel behandelt das Literaturjahr 1753. Literaturjahr 1753 Märta Helena Reenstierna (* 1753) Elizabeth Inchbald (* 1753) Nouveau Théatre Italien par Riccoboni chez A.U. Coustelier en ...
Rogelio Salmona Nascimento 1929Paris Morte 3 de outubro de 2007 (78 anos)Bogotá Prêmios Medalha Alvar Aalto (2003) Rogelio Salmona (Paris, 1929 — Bogotá, 3 de outubro de 2007) foi um arquiteto colombiano.[1] Vida Embora Salmona tenha viajado muito, enriquecendo sua teoria da arquitetura, ele passou o resto de sua vida na Colômbia, onde foi contratado para projetar muitos projetos importantes (ver Obras Públicas e Edifícios Privados, abaixo). Seu primeiro grande projeto foi T...
Logo des Generalsekretariats des Rates der Europäischen Union Das Justus-Lipsius-Gebäude in Brüssel, der Hauptsitz des Generalsekretariat des Rates Das Generalsekretariat des Rates der Europäischen Union (kurz Ratssekretariat) wurde eingerichtet, um den Rat der Europäischen Union, seinen Präsidenten, den Europäischen Rat und dessen Präsidenten zu unterstützen. Das Generalsekretariat wird von einem Generalsekretär geleitet, der vom Rat für eine im Einzelfall festgelegte Funktionsper...
Попович Денис Григорович Солдат Загальна інформаціяНародження 28 червня 1979(1979-06-28)с. Морозівка, Баришівський район, Київська область, УРСРСмерть 22 січня 2015(2015-01-22) (35 років)Донецьк, УкраїнаВійськова службаРоки служби 2014—2015Приналежність УкраїнаВид ЗС Повітряні си
Cakil Cakil merupakan nama tokoh pewayangan Jawa, berwujud seorang raksasa dengan rahang bawah yang lebih panjang daripada rahang atas. Tokoh ini merupakan inovasi Jawa dan tidak dapat ditemui dalam kitab-kitab Itihasa dari India (kitab Ramayana dan Mahabharata). Nama lain dari Cakil ini adalah Gendir Penjalin, Ditya Kala Carang Aking, Kala Klantang Mimis dan Ditya Kala Plenthong. Dalam sebuah pertunjukan wayang, Cakil selalu berhadapan dengan Arjuna ataupun tokoh satria yang berada di gunung...
Untuk kegunaan lain, lihat Perjamuan Terakhir (disambiguasi). Bagian dari seri tentang Pandangan Kristen Kristus Kristologi Nama dan Gelar Riwayat Hidup Injil Keselarasan Injil Petilasan Beribunda Perawan Kelahiran Pembaptisan Karya Pelayanan Khotbah di Bukit Mukjizat Perumpamaan Penistaan Penyaliban Penguburan Kebangkitan Kenaikan Ketaatan Bersemayam di Surga Perantaraan Kedatangan Ke-2 Relikui Isa (Pandangan Islam) Almasih Injil Maryam Hawariyun Wafat Almahdi Hari Kiamat Pusara Latar Belaka...
Mechanism that allows users to pass one at a time This article is about the pedestrian gate. For other uses, see Turnstile (disambiguation). This article needs additional citations for verification. Please help improve this article by adding citations to reliable sources. Unsourced material may be challenged and removed.Find sources: Turnstile – news · newspapers · books · scholar · JSTOR (March 2016) (Learn how and when to remove this template message...
Prascorsano Prascorsan الاسم الرسمي Comune di Prascorsano الإحداثيات 45°22′04″N 7°37′01″E / 45.367754°N 7.616915°E / 45.367754; 7.616915 [1] تقسيم إداري البلد إيطاليا[2] التقسيم الأعلى مدينة تورينو الحضرية (1 يناير 2015–) خصائص جغرافية المساحة 6٫3 كم2 (2٫4 ميل2) ارتفاع 590 م (1...
Concerto by Michael Daugherty Detroit Industry, North Wall, 1932-33. Detroit Institute of Arts. Fire and Blood for solo violin and orchestra by composer Michael Daugherty is a 25-minute concerto inspired by Diego Rivera's Detroit Industry Murals and Frida Kahlo's paintings done in Detroit. It was commissioned by the Detroit Symphony Orchestra during Michael Daugherty's time as composer in residence (1999-2003).[1][2] Instrumentation Solo violin; 2 flutes, 2 oboes, 2 clarinets ...
Hoyorrico Corregimiento en Santa Rosa de Osos Templo de Hoyorrico, Santa Rosa de Osos Otros nombres: Tierra de Oro y Leyendas, Centro Histórico de Santa Rosa, Paraíso tradicional y ensoñador de Antioquia HoyorricoLocalización de Hoyorrico en Antioquia Mapa de Hoyorrico en Santa Rosa de OsosCoordenadas 6°36′22″N 75°25′34″O / 6.606089, -75.426036Entidad Corregimiento en Santa Rosa de Osos • País Colombia • Departamento Antioquia • Munici...
Italian composer Self-portrait photograph Federico Maria Sardelli (born 1963) is an Italian conductor, historicist, composer, musicologist, comic artist, and flautist. He founded the medieval ensemble Modo Antiquo in 1984. In 1987, Modo Antiquo also became a baroque orchestra, debuting with the performance of Jean-Baptiste Lully's Ballet des Saisons in front of an audience of about five thousand.[1] Life and career He is the main conductor of the Accademia Barocca di S. Cecilia (Rome)...
ДостопримечательностьКаменные лабиринты на Большом Заяцком острове 64°58′14″ с. ш. 35°39′53″ в. д.HGЯO Страна Россия Местоположение Муниципальное образование «Соловецкое» Медиафайлы на Викискладе Каменные лабиринты на Большом Заяцком острове — это гру...
Sepahan Airlines Penerbangan 5915Pesawat yang mirip dengan yang terlibat insiden ini.Ringkasan kecelakaanTanggal10 Agustus 2014 (2014-08-10)RingkasanJatuh sesaat setelah lepas landasLokasiBandar Udara Internasional MehrabadPenumpang40Awak8Tewas48Selamat0Jenis pesawatHESA IrAn-140OperatorSepahan AirlinesRegistrasiEP-GPAAsalBandar Udara Internasional MehrabadTujuanBandar Udara Tabas Pada tanggal 10 Agustus 2014, Sepahan Airlines HESA IrAn-140 jatuh di blok perumahan di Mina 6 Boulevar...
Page from a Dispersed Shiva Mahatmya (Great Tales of Shiva) Hymn of the thousand names of Shiva The Shiva Sahasranama (Sanskrit: शिवसहस्रनामम्, romanized: Śivasahasranāmam) is a Sanskrit hymn that contains a list of the 1,000 names of Shiva, one of the principal deities of Hinduism and the supreme being in Shaivism. In Hindu tradition, a sahasranama is a type of devotional hymn (Sanskrit: stotram) listing the thousand names of a deity. The names provide an exh...
JabaliTrinity – Brahma, Vishnu, Maheshwara or ShivaDevanagariजबालिIASTjābāliTitle meansA Vedic sageTypeShaivaLinked VedaSamavedaChapters1PhilosophyShaivism Part of a series onShaivism DeitiesParamashiva(Supreme being) Shiva Sadasiva Bhairava Rudra Virabhadra Shakti Parvati Sati Durga Kali Ganesha Kartikeya Forms of Shiva Others Scriptures and texts Vedas Agama-Tantras Shivasutras Tirumurai Vachanas Svetasvatara Philosophy Three Components Pati Pashu Pasam Three bondages Anava Ka...
High school in Palmerston, Ontario, CanadaNorwell District Secondary SchoolAddress135 Cumberland St.Palmerston, Ontario, N0G 2P0CanadaCoordinates43°50′2″N 80°50′36″W / 43.83389°N 80.84333°W / 43.83389; -80.84333InformationSchool typePublic, High schoolMottoQui se vincit fortiter stat(He who conquers himself stands strong)Founded1940School boardUpper Grand District School BoardSuperintendentMatt McCutcheonArea trusteeRobin RossSchool number931284PrincipalAda...
Strategi Solo vs Squad di Free Fire: Cara Menang Mudah!
.jpg)
.jpg)
.JPG)
_(cropped).jpg)
_(cropped).jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
_(cropped_2).jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
_(6971313241).jpg)
