Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. Comproveu en la pàgina de discussió si ja s'ha comentat aquest problema. En cas contrari podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat sense objeccions en la discussió.
Louise Beavers (Cincinnati, 8 de març del 1902 - Los Angeles, 26 d'octubre del 1962) fou una actriu de cinema i televisió afroamericana estatunidenca.[1] Louise Beavers va aparèixer en desenes de pel·lícules des dels anys vint fins als seixanta del segle xx, sobretot en els rols de criada, serventa o esclava. Louise Beavers era membre de la germandat Sigma Gamma Rho, una de les quatre germandats de dones negres americanes.
Biografia
Després d'acabar la secundària a l'escola Pasadena High School, va començar a treballar com a empleada domèstica de l'actriu Leatrice Joy, que la va ajudar a ser contractada en una pel·lícula muda: La cabana de l'oncle Tom, en la qual va actuar de típica cuinera negra, grossa i còmica.[2]
Louise Beavers va començar la seva carrera en els anys vint, durant l'època en què els Estats Units mantenia el segregacionisme racista que afectava tots els seus ciutadans negres (no se'ls permetia votar, havien de baixar de la vorera quan s'encreuaven amb una persona amb pell més clara, havien d'aixecar-se i lliurar el seient en l'autobús davant la presència d'un blanc, etc.). En les pel·lícules nord-americanes els negres estatunidencs estaven atrapats en els mateixos tipus de rols secundaris que tenien en la vida real. Louise Beavers va exercir el paper de dida negra (mummy)[3] en moltes de les pel·lícules en què va actuar. Va començar a ser important en el món de l'actuació després de representar el paper de Julia en la pel·lícula Coquette, protagonitzada per Mary Pickford. En aquesta pel·lícula va tornar a interpretar la nodrissa i figura materna d'una jove blanca.[4]
Louise Beavers tenia una personalitat atractiva, i sovint exercia el paper de la persona madura negra que ajudava el protagonista blanc a evolucionar en el transcurs de la pel·lícula. En la majoria dels llargmetratges en què va actuar, el seu paper era escrit de manera que servís ―com era habitual amb els personatges negres estatunidencs de l'època― com un factor d'alleujament còmic o de servitud.[4]
En 1934, Louise Beavers va fer el paper de Delilah a la pel·lícula Imitació a la vida, un paper de protagonista que no va ser ofuscat per cap actor o actriu blanca. Aquí va fer una altra vegada de serventa negra, però en lloc de l'estereotip habitual de submissió, el paper de Delilah tenia el mateix rang que els papers dels actors blancs. El públic va reaccionar positivament davant l'actuació de Louise Beavers.[4] Això no va significar sols un gran avenç per a la carrera de Beavers, sinó que també fou «la primera vegada en la història del cinema nord-americà en què es va donar un gran pes emocional als problemes d'una persona negra en una pel·lícula important de Hollywood».[5] Alguns mitjans de comunicació van reconèixer per primera vegada la injustícia del doble estàndard de Hollywood en relació amb els actors i actrius negres. Per exemple, la revista Califòrnia Graphic Magazine va escriure: «L'Acadèmia no va poder reconèixer la senyoreta Beavers: és una negra!».
Louise Beavers, que es crià al nord dels Estats Units i a Califòrnia, va haver d'aprendre a parlar amb l'accent dels negres del sud, per complir amb l'estereotip. Alguns la van criticar pels papers que acceptava, al·legant que aquests rols naturalitzaven el segregacionisme racista. Beavers va desestimar aquestes crítiques, explicant que una actriu negra tenia poques oportunitats, i afegia: «Jo només estic fent els rols: no els visc». Quan es va fer més famosa, Louise Beavers va començar a parlar ―tant durant la producció de les pel·lícules com en la seva promoció― en contra del tractament que Hollywood donava als negres estatunidencs.[4]
A diferència de l'actriu Hattie McDaniel, Louise Beavers no estava grassa i havia de menjar de més per poder seguir sent acceptada en el paper de la grossa i simpàtica serventa negra. Això li acabaria creant problemes de salut en els seus últims anys.[2]
Més endavant en la seva carrera, Beavers es va tornar activa en la vida política dels Estats Units i va començar a defensar els drets dels negres estatunidencs. Va recolzar Robert S. Abbott, l'editor del diari Chicago Defender, que lluitava pels drets civils dels afroamericans. També va recolzar el candidat Richard Nixon, que havia fet creure als afroamericans que els ajudaria en la seva lluita pels drets civils, promesa que no va acomplir pas.[4]
Matrimoni
El 1936, Louise Beavers es va casar amb Robert Clark, que va esdevenir el seu patrocinador i la va ajudar a gestionar la seva carrera. Ella no sols va treballar en pel·lícules de Hollywood, sinó també en gires teatrals que duraven fins a vint setmanes, i es duien a terme anualment.[4]
Beavers i Clark després es van divorciar i es van tornar a casar.
El 1947 ell la va deixar per una ballarina més jove.[6]
Molt més tard, el 1952, Louise Beavers es va casar amb Leroy Moore, que ―segons quina font ho esmenti― era dissenyador d'interior o xef. Louise hi va estar casada amb aquest fins a la seva mort el 1962. No va tenir fills.
Mort
En la seva vida adulta, l'actriu va patir molts problemes de salut derivats de l'obesitat, com la diabetis. Va morir el 26 d'octubre del 1962, als 60 anys, després d'un atac al cor, a l'hospital Cedars of Lebanon, de Los Angeles, en el desè aniversari de la mort de Hattie McDaniel, la primera actriu afroamericana que va guanyar un Oscar.[2][4]
Fou enterrada al costat de la seva mare, E. Monroe Beavers, al cementiri Evergreen, a Los Angeles.[2]
En 1976, Beavers va ser inclosa en el Saló de la Fama dels Cineastes Negres.
↑ 4,04,14,24,34,44,54,6Charlene Regester: «Louise Beavers: negotiating racial difference» (págs. 72-106), en African American Actresses: The Struggle for Visibility, 1900-1960. Bloomington (Indiana): Indiana University Press, 2010. Consultat el 13 de maig de 2013.