El 1698, Zanzíbar passà a formar part de les possessions d'ultramar d'Oman, caient sota el control del soldà d'Oman. El 1832,[1] o 1840[2] (la data varia segons les fonts), Saïd ibn Sultan va moure la seva capital des de Masqat, a Oman, fins a la Ciutat de Pedra. Hi establí una elit àrab que regnava i fomentava el desenvolupament de plantacions de clau d'espècia, utilitzant el treball esclau de l'illa.[3]
El comerç de Zanzíbar va anar cada vegada més a les mans de comerciants del subcontinent indi, a qui Saïd animà a instal·lar-se a l'illa. Després de la seva mort el 1856, dos dels seus fills, Màjid ibn Saïd i Thuwainí ibn Saïd, lluitaren sobre la successió, i així Zanzíbar i Oman es dividiren en dos principats separats; Thuwainí esdevingué soldà d'Oman mentre Màjid esdevingué el primer soldà de Zanzíbar.[4] Durant el seu regnat de 14 anys com a soldà, Màjid consolidà el seu poder al voltant del tràfic d'esclaus a l'Àfrica Oriental. El seu successor, Barghaix ibn Saïd, ajudà a abolir el tràfic d'esclaus a Zanzíbar i bona mesura desenvolupà la infraestructura del país.[5] El tercer soldà, Khalifa ibn Saïd, també promogué el progrés del país cap a l'abolició de l'esclavitud.[6]
Fins a 1886, el soldà de Zanzíbar controlava una porció substancial de la costa africana oriental, coneguda com a Zanj, i rutes comercials que s'estenien més lluny al continent, tan lluny com fins a Kindu al riu Congo. Aquell any, els britànics i els alemanys secretament varen arribar i establir-se a l'àrea sota el poder del Soldà. Durant els següents anys, gran part de les possessions de terra ferma del Sultanat foren preses per poders imperials europeus. Amb la signatura del Tractat de Helgoland-Zanzíbar el 1890 durant Guerra anglo-zanzibaresa sota el regnat d'Alí ibn Saïd, Zanzíbar es convertí en un protectorat britànic.[7]
L'agost de 1896, la Gran Bretanya i Zanzíbar lluitaren en una guerra de 38 minuts, la més curta en la història enregistrada, després que Khàlid ibn Barghaix hagués pres el poder després de la mort de Hàmid ibn Thuwainí. Els britànics haurien volgut que Hammud ibn Muhàmmad es convertís en soldà, creient que seria molt més fàcil de treballar amb ell. Els britànics donaren una hora a Khàlid per deixar lliure el palau del Soldà a la Ciutat de Pedra. Khàlid no ho va fer, i en canvi reuní un exèrcit de 2.800 homes per lluitar contra els britànics. Els britànics llançaren un atac al palau i unes altres localitzacions al voltant de la ciutat. Khàlid es retirà i més tard marxà a l'exili. Hammud fou llavors pacíficament instal·lat com a soldà.[8]
Responsable del desenvolupament de moltes de les infraestructures de Zanzíbar (especialment a Stone Town), com ara canalització d'aigua, cables de telègraf, edificis, carreteres, etc. Va ajudar a abolir el comerç d'esclaus a Zanzíbar tot signant un tractat amb la Gran Bretanya el 1870, prohibint el comerç d'esclaus al sultanat, i tancant el mercat d'esclaus a Mkunazini.[5]
Va promulgar el decret final abolint l'esclavatge a Zanzíbar, el 6 d'abril de 1897.[14] Per aquesta raó, fou nomenat cavaller per la Reina Victòria del Regne Unit.
El 10 de desembre 1963, Zanzíbar es va independitzar de la Gran Bretanya com a monarquia constitucional spta Jamshid.[9]
Notes al peu
A Majid bin Said, el fill més petit de Said bin Sultan, va esdevenir el Soldà d'Oman després de la mort del seu pare, el 19 d'octubre de 1856. De tota manera, el germà gran de Majid, Thuwaini bin Said, lluità contra aquesta ascensió al poder. Després d'una baralla sobre aquesta qüestió, es va decidir que Zanzíbar i Oman es dividissin en dos principats separats. Majid faria de Soldà de Zanzibar mentre que Thuwaini faria de Soldà d'Oman.[18]
A galleda Majid Deia, el fill més jove de Deia Soldà de galleda, convenia al Soldà D'oman després de la mort del seu pare 19 d'octubre de 1856. Tanmateix, el germà més vell de Majid, Thuwaini Bin Said, disputava l'accessió per alimentar. Després d'una lluita sobre la posició, es decidia que Zanzíbar i Oman es dividirien en dos principalities separats. Majid governaria com el Soldà de Zanzíbar mentre Thuwaini governaria com el Soldà d'Oman.[19]
B Des de 1886, el Regne Unit i Alemanya havien conspirat per obtenir parts del sultanat de Zanzíbar per als seus propis imperis.[12] L'octubre de 1886, una comissió de fronteres germanobritànica va establir el Zanj en 10 milles marines (19 km), una àmplia franja al llarg de la major part de la costa d'Àfrica oriental, que s'estén des de Cap Delgado (en l'actualitat a Moçambic) a Kipini (en l'actualitat a Kenya), incloent Mombasa i Dar es Salaam. En els següents anys, gairebé la totalitat d'aquestes possessions continentals es van perdre en favor de les potències imperials europees.
CHamoud bin Mohammed, gendre de Majid bin Said, se suposava que seria el Soldà de Zanzíbar després de la mort de Hamid bin Thuwayni. Tanmateix, Khalid bin Bhargash, fill de Bargash bin Said, ocupà el palau del Soldà i s'autoproclamà líder de Zanzíbar. Els britànics, que havien donat suport a Hamoud, respongueren 26 d'agost amb un ultimàtum a Khalid i els seus homes per marxar del palau en una hora. Després que el rebutgés, la Royal Navy començà a bombardejar el palau i d'altres emplaçaments a la Ciutat de Pedra. Khalid reuní un exèrcit de 2.800 homes, i els situà tots al voltant de la ciutat. Trenta-vuit minuts més tard, Khalid es retirà al consolat alemany, on se li donà. Aquest conflicte, conegut com la Guerra anglo-zanzibaresa, fou el més curt en la història documentada. Khalid més tard marxà a l'exili a Dar es Salaam fins que fou capturat pels britànics el 1916.[20][21]
D Després de la coronació de Jordi V, Ali decidí abdicar del tron per viure a Europa.[5][15]
E Abdullah bin Khalifah va morir de complicacions de diabetis.[5]
F Jamshid bin Abdullah fou destronat el 12 de gener de 1964 durant la Revolució de Zanzíbar.[22] Jamshid aconseguí fugir per aire a la Gran Bretanya amb la seva família i els seus ministres, i allà viatjà pel país d'hotel en hotel.[23]
↑Conley, Robert. African Revolt Overturns Arab Regime in Zanzibar, 13 gener 1964, pp. 1, 8 [Consulta: 16 juny 2008].
↑London Cuts Support For Rent-Poor Sultan, 26 gener 1964, p. 2 [Consulta: 16 juny 2008].
Bibliografia
eds. Kwame Anthony Appiah .... Henry Louis, Jr.. Africana: The Encyclopedia of the African and African American Experience. NEW YORK: Basic Books, 1999. ISBN 0-465-00071-1. OCLC41649745..
Ayany, Samuel G. A History of Zanzibar: A Study in Constitutional Development, 1934–1964. Nairobi: East African Literature Bureau, 1970. OCLC201465.
.svg)
