Les llengües britòniques formen una de les dues subdivisions de la famíla lingüística insular cèltica - l'altra és la branca goidèlica. El nom Britònic fou adaptat per Sir John Rhys de la paraula gal·lesa Brython, que fa referència als britons nadius en contraposició als anglosaxons o altres invasors.
Aquestes llengües s'han parlat a Gran Bretanya i Irlanda (incloent-hi l'Illa de Man) des de com a mínim l'edat de ferro fins avui en dia, al principi com a llengües majoritàries però actualment com a llengües minoritàries a Gal·les i Cornualla. A Irlanda, l'Illa de Man i Escòcia, les llengües britòniques han estat substituïdes per llengües godèliques. L'emigració també ha creat comunitats lingüísticament britones a Bretanya i la Patagònia.
Evidència
Hi ha diversos tipus de fonts que ens proporcionen informació sobre les llengües britòniques. Quant a les llengües primerenques, trobem informació a les monedes, inscripcions i comentaris d'autors clàssics, així com en els topònims i noms de persona que aquests autors van citar. Quant a llengües més tardanes, trobem informació en les obres medievals i en els parlants nadius actuals d'aquestes llengües, i com en el cas de les llengües primerenques, en els topònims.
Característiques
La branca també rep el nom de cèltic-P (com el gal) perquè el reflex del fonema protoindoeuropeu * kw és p, en lloc de c com en el goidèlic. Aquesta nomenclatura sol implicar una acceptació de la hipòtesi del cèltic-P en lloc de la hipòtesi del cèltic insular.
Altres característiques destacables són:
- el tractament de -m, -n com a -am, -an.
- s- inicial seguida d'una vocal canvià a h-
- conservació de les nasals originals seguides de -t
- sp, sr, sv/sw esdevingueren f, fr, chw
- totes les altres s- inicials caigueren si precedien una consonant
- v esdevingué gw mentre que en goidèlic esdevingué f
- les plosives dobles esdevingueren fricatives: pp, cc, tt esdevingueren f, ch (c'h), th (z) si precedien una vocal o una líquida
- les plosives sordes simples i les sonores d, b i m en posició intervocàlica esdevingueren fricatives
Classificació
Aquesta és la classificació lingüística de les llengües britòniques:
Les principals llengües britòniques d'avui en dia són el gal·lès i el bretó - ambdós sobreviuen com a llengües comunitàries. El còrnic s'extingí a finals del segle xviii, però durant el segle xx començà un intent de reviure l'idioma que encara continua. També cal destacar el cúmbric, ja extingit, i possiblement el també extingit picte, tot i que és millor considerar aquest últim com un germà de les llengües britòniques. El difunt Kenneth H. Jackson argumentà als anys 50, a partir d'alguns dels pocs exemplars d'inscripcions sobre pedra que queden, que els pictes podrien haver parlat una llengua no indoeuropea, però alguns estudiosos actuals del picte no hi estan d'acord.
Referències
- Aleini M (1996). Origini delle lingue d'Europa.
- Dillon M and Chadwick N (1967). Celtic Realms.
- Filppula, M., Klemola, J. and Pitkänen, H. (2001). The Celtic roots of English, Studies in languages, No. 37, University of Joensuu, Faculty of Humanities, ISBN 9-5245-8164-7.
- Forster Pa and Toth A (2003). Towards a phylogenetic chronology of ancient Gaulish, Celtic and Indo-European. PNAS 100/15 9079-9084.
- Hawkes, J. (1973). The first great civilizations: life in Mesopotamia, the Indus Valley and Egypt, The history of human society series, London: Hutchinson, ISBN 0-09-116580-6.
- Jackson, K., (1994). Language and history in early Britain: a chronological survey of the Brittonic languages, 1st to 12th c. A. D, Celtic studies series, Dublin: Four Courts Press, ISBN 1-85182-140-6.
- Nichols and Gray (2004). Quantifying Uncertainty in a Stochastic Model of Vocabulary Evolution.
- Rivet A and Smith C (1979). The Placenames of Roman Britain.
- Vennemann T, (2003). Europa Vasconica – Europa Semitica. Berlin
Enllaços externs
|
|---|
| Llengües principals | |
|---|
| Llengües regionals | |
|---|
| Llengües minoritàries | |
|---|
.svg){kind=small}
