Està situat a l'extrem sud-oriental de l'antic terme i, en canvi, en una posició central en el terme municipal actual. És el més meridional de tots els pobles d'Unarre, a la dreta del Barranc de Llavorre, a la part baixa, nord-occidental, del Serrat de Bellero. És a migdia de Burgo i al sud-est d'Escalarre.
Fins al 1847 gaudí d'ajuntament propi, però en no assolir el mínim de 30 veïns (caps de casa) que marcava la llei fou agregat a Unarre.
El poble de Llavorre té l'església parroquial de Sant Miquel i una capella dedicada a Sant Roc. També hi havia hagut el Castell de Llavorre, que pertanyia a la línia defensiva meridional de la Vall d'Àneu.
Segons Joan Coromines,[1]Llavorre és un dels molts topònims pirinencs d'origen bascoide. Està format per un dels dos ètims següents: leor/legor (sec) o labur (curt). Coromines planteja dues conjectures, que no resol, per a Llavorre.
En el fogatge del 1553, Laborre declara[3] 4 focs laics i 1 d'eclesiàstic (uns 25 habitants).
Edat contemporània
Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico...[4] a Llaborre. S'hi pot llegir que és una localitat amb ajuntament situada a la Vall d'Àneu, en un coll envoltat d'altes muntanyes. El clima és fred i ventilat, i s'hi pateixen pulmonies i reumes. Tenia en aquell moment 6 cases i l'església parroquial de Sant Miquel, servida per un rector ordinari. Una mica distant del poble hi havia l'ermita de Sant Roc, i prop del poble hi havia fonts d'aigües molt fortes. Les terres són fluixes, pedregoses i muntanyoses, i té cap a l'est i sud-oest muntanyes altes amb pins i avets, però també n'hi ha de totalment despoblades. S'hi collia blat, sègol, ordi, fenc i patates. S'hi criava tota mena de bestiar, especialment vacum. Hi havia caça de llebres i perdius i pesca de truites excel·lents. Comptava amb 9 veïns (caps de casa) i 55 ànimes (habitants).
Barbal, Maria. «Llavorre». A: Camins de quietud. Barcelona: Edicions 62, 2002 (3a edició) (No ficció, 6). ISBN 84-297-4894-6.
Coromines, Joan. «Llavorre». A: Onomasticon cataloniae. V L - N. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1996. ISBN 84-7256-844-X.
Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Unarre». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.
