Laura Betti, nom artístic de Laura Trombetti (Casalecchio di Reno, Emília-Romanya, 1 de maig de 1927 – Roma, Lazio, Itàlia, 31 de juliol de 2004), va ser una actriu i cantant italiana de cinema i teatre.[1]
Intèrpret dotada de força i d'una veu caracteritzada per un timbre ronc, notòria al públic sobretot per la seva llarga vinculació artística i humana que la va unir espiritualment al poeta, escriptor i director Pier Paolo Pasolini.
Filla d'un advocat inscrit en el Partit d'Acció i neta del notable glotòlogAlfredo Trombetti, Laura Betti va debutar en l'espectacle com a cantant de temes de jazz; després una breu experiència al cabaret (1955) en parella amb Walter Chiari a I saltimbanchi prenent part el 1960 al recital de cançons titulades Giro a vuoto,de contingut singular, amb temes inspirats en els textos de literats cèlebres com Buzzati, Calvino, Flaiano, Bassani, Moravia i el mateix Pasolini.
Entre el final de 1960 i gener de 1961 es torna popular interpretant amb Paolo Poli la parella de cantahistòries que entonaven Ballata dell'uomo povero, que connectava els episodis del guió televisiu Tutto da rifare pover'uomo dirigit per Eros Macchi.
Copa Volpi a Venècia
Desdemona (Laura Betti) i Cassio (Franco Franchi) a Che cosa sono le nuvole? (episodi de Capriccio all'italiana, 1968)
L'inici de l'activitat d'actriu cinematogràfica va coincidir per a Betti amb conèixer Pier Paolo Pasolini, que la dirigiria en La ricota (episodi de Rogopag) i, successivament (1968), en l'obra teatral Orgia i a Teorema, pel·lícula per la qual l'actriu es va adjudicar la Copa Volpi com a millor actriu a la Mostra Internacional de Cinema de Venècia. Sempre sota la direcció de Pasolini, el 1974 va actuar a Els contes de Canterbury.
En 1968 va ser editat el seu LP Potentissima Signora, amb textos de Pasolini (entre els quals sobresurt El valz del pegat, de seguida gravada per Gabriella Ferri).
Un entre els últims directors a dirigir-la va ser Mimmo Calopresti, per al qual va interpretar en 2002 el rol d'una monja en la pel·lícula La felicità no costa niente.
El Fons Pasolini
Des de 1980 va ser creadora i directora del Fons Pier Paolo Pasolini, que durant més de vint anys va tenir la seva seu a Roma, en Plaza Cavour. Per a l'escriptor, Laura Betti era «una tràgica Marlene, una veritable Gràcia amb una màscara inalterable sobre el rostre de nina rossa».[2] La seva relació amb Pasolini, el seu caràcter i les dificultats dels seus últims anys han estat descrits despietadament per Emanuele Trevi en el seu llibre Qualcosa di scritto (Ponte alle Grazie, 2012).
A més de portar endavant com a directora l'activitat del Fons, com a últim acte de fe en Pasolini, en la part final de la carrera (1996) Betti va aconseguir posar en escena un recital de poesies i textos pasolinians amb el títol Una disperata vitalità.
En 2003 el Centre d'Estudis Arxiu Pier Paolo Pasolini de Bolonya va adquirir, per mitjà d'una donació, tots els materials recollits anteriorment a Roma. Prop de la Biblioteca de la Cinemateca de Bolonya avui es conserven més de 1000 volums i un altre material inherent a l'obra de Pasolini. El trasllat del Centre d'Estudis de Roma a Bolonya va causar notables frecs entre l'actriu i l'administració de la capital.
Laura Betti va morir a Roma el 31 de juliol de 2004, als 77 anys. Reposa al Cementiri de la Cartoixa de Bolonya, en la tomba familiar. Al novembre de 2015 li va ser dedicat el Teatre Comunal de Casalecchio di Reno, la seva ciutat natal.
Orgia de Pier Paolo Pasolini, dirigit per Mario Missiroli, 1984
Les Chansons de Bilitis de Pierre Louÿs i Claude Debussy,
Una disperatà vitalità de Pier Paolo Pasolini, dirigit per Laura Betti, 1992
Discografia
LP
Laura Betti con l'orchestra di Piero Umiliani (Jolly LPJ 5020, 1960)
Laura Betti canta Kurt Weill 1900-1933 (Ricordi SMRL 6031, 1963)
Laura Betti canta Kurt Weill 1933-1950 (Ricordi SMRL 6032, 1963)
EP
Laura Betti con Piero Umiliani e la sua orchestra. La commedia è finita/La canzone del giramondo/La canzone del tempo/Una venere ottimista (RCA Italiana A72U0220, 1958)
Quattro canzoni con Laura Betti. Amare vuol dire mentire/ I hate Rome/ Lucciola/ Satellite (Jolly EPJ 3000, 1960)
Laura Betti con l'orchestra di Piero Umiliani. Quella cosa in Lombardia/Piero/Io son' una (Jolly EPJ 3004, 1960)
Laura Betti con l'orchestra di Piero Umiliani. Macrì Teresa detta Pazzia/Valzer della toppa/Cocco di mamma (Jolly EPJ 3005, 1960)
Laura Betti con l'orchestra di Piero Umiliani. Venere tascabile/Vera signora/E invece no (Jolly EPJ 3006, 1960)
Laura Betti dal film 'Cronache del '22'. Nel '22 sognavo già l'amore/Proprio oggi/Sulla strada che va a Reggio/La prima volta (Jolly EPJ3009, 1961)
Laura Betti N.1. Je me jette/La parade du suicide/Je hais Rome/La belle Léontine (Chansons d'Orphée 150019, 1962)
Laura Betti N.2. Je sais vivre/Piero/Maria le Tatuage/Une vraie dame (Chansons d'Orphée, 150021b, 1962)
Laura Betti e Paolo Poli. Doppio EP. La bambinona/Guglielmino/La bella Leontine/Io Corpus Domini 1938/Mi butto/Donna bocca bella/Donna Lombarda/Orrenda madre/La Lisetta/La Ninetta/La Morettina/La Gigiotta (Carosello LC4001/2, 1964)
Ordine e disordine. Ai brigoli di Casalecchio/M'hai scocciata, Johnny/Monologo della buca/Solitudine/Lamento del nord (I dischi del sole DS 40, 1965)
Senzills
Les pantoufles à papa/L'attesa (Rca Italiana N0595, 1957)
Venere tascabile/Seguendo la flotta (Jolly J 20135, 1960)
Ballata dell'uomo ricco/Ballata del pover'uomo (Jolly J 20128, 1961)
E invece no/Solamente gli occhi (Jolly J 20136X45, 1961)
.jpg)
