Jund

Jund, en plural ajnad, tot i que també és habitual junds (àrab: جند, jund, pl. اجناد, ajnād), és una paraula àrab que designava inicialment un exèrcit.^[1] Al temps dels omeies es donava aquest nom tant a les colònies militars com als districtes o governs militars.^[2][3] Els militars estaven estacionats en un lloc i eren mobilitzar per les campanyes de la primavera o per expedicions llargues.^[4]

Els primers quatre junds foren els de Homs, Damasc, al-Úrdun (Tiberíades) i Palestina (Jerusalem i Ascaló, i després Ramla). El califa Yazid I va crear el de Qinnasrin i Harun ar-Raixid el territori dels Awasim. El nom no es va aplicar fora de Síria i Palestina excepte a les colònies militars a l'Àndalus. Els membres del jund eren àrab i cobraven un sou amb càrrec a l'impost de la regió. Als militars els acompanyaven en les expedicions tropes auxiliars (xakiriyya) i voluntaris (mutatawwia) que no rebien sou. La divisió en junds va existir a Síria sota els omeies i els abbàssides i fins a l'època dels mamelucs.

A l'Àndalus, després del 743, es van crear explotacions agrícoles per als militars a nou districtes o coras, anomenades mujànnada, per a mantenir el jund. Al segle x els mercenaris estrangers van substituir l'organització en ajnad.

A Ifriqiya el jund era la guàrdia personal que formava el nucli de l'exèrcit, però mai l'exèrcit sencer.^{[cal citació]}

Referències

1. Marc-André Haldimann, Gaza à la croisée des civilisations : contexte archéologique et historique, CHAMAN Édition, 2007, p. 190.
2. Les Pays d'Islam VIIe-XVe siècle, Numéro 139, par Alain Ducellier, Françoise Micheau, Hachette Éducation, 2007.
3. Pays d'islam et monde latin : 950-1250, par Philippe Gourdin, Gabriel Martinez-Gros, Atlande, 2001.
4. Les relations des pays d'Islam avec le monde latin : du milieu du Xe siècle, par John Tolan, Philippe Josserand, Éditions Bréal, 2000.