Físicament Joan I era un home de mala salut, delicat; emmalaltí diverses vegades i al llarg de la seva vida va patir dos atacs greus a causa d'algunes malalties, el primer atac es produí en iniciar el regnat el 1387, el segon va posar fi a la seva vida el 1396.[4]
Fou una persona molt culta. Mentre hi hagué bons ingressos la cort era sempre plena de luxe i refinament. Va tenir una gran predilecció per les belles arts, la música, la literatura i l'astrologia.[5] Per aquesta raó, els historiadors l'han anomenat «l'Amador de la Gentilesa». Així mateix mostrà un enorme interès per l'activitat de la caça, per la qual cosa hom l'ha anomenat «el Caçador». No obstant això, va desatendre gairebé completament el govern dels seus regnes, un fet que li valgué el sobrenom d'«el Descurat» pels seus contemporanis, perquè anteposà el gaudi i el divertiment a la tasca de govern. Tampoc fou un rei especialment bel·licós, sinó pacífic i reposat, molt diferent al caràcter de son pare. De fet, fou un monarca feble i influenciable per les camarilles cortesanes i, després, principalment per la seva segona esposa, Violant de Bar.[4]
S'enemistà amb el seu pare, el rei Pere el Cerimoniós, pel seu nou matrimoni amb Sibil·la de Fortià, pertanyent a la petita noblesa empordanesa. Així mateix el 1385 Joan es negà a lluitar contra el seu cunyat, Joan I d'Empúries, revoltat un any abans.
Política interior
El 1387, mort el seu pare, feu empresonar la reina Sibil·la, però per les pressions del cardenal Pere de Luna l'alliberà. Aquest mateix any retornà el comtat d'Empúries al seu cunyat Joan I d'Empúries, comtat que li havia sostret el rei Cerimoniós.
Un cop rei, tingué diferències amb el seu sogre, Joan III d'Armanyac, comte d'Armanyac, les tropes del qual, a les ordres de Bernat, germà del comte d'Armanyac, envaïren l'Empordà i arribaren fins a Girona durant la Guerra dels armanyaguesos (1389-90); foren rebutjats per les tropes que comandava l'infant Martí, germà i futur successor seu. Hagué de sufocar una altra rebel·lió dels Arborea a Sardenya.
El seu regnat es caracteritzà pel desordre administratiu i financer: deixà inconcluses les corts de Montsó el 1388, iniciades pel seu pare el 1383. Sembla que descuidà força les qüestions de govern.
El 1391 arribà l'onada antisemita que havia recorregut ja el Regne de Castella, i que es traduí en l'assalt als calls jueus de Girona, Barcelona, València, Perpinyà, Mallorca, Lleida, entre altres, amb la mort de molts jueus i la conversió forçada de molts altres. El responsables dels atacs foren condemnats a la pena capital.[7]
Dominat per la seva esposa, Violant, Joan I va fer un canvi radical en la política exterior respecte a la del seu pare, el qual sempre havia tingut una mala opinió de la seva nora i que li havia valgut una mala relació amb el seu fill al final de la seva vida; de fet, l'enfrontament dins la família reial va tenir repercussions a la mort de Pere el Cerimoniós, moment en què es decideix perseguir la seva quarta esposa, Sibil·la de Fortià, i executa dos dels seus consellers.[8] En primer terme, va trencar la posició d'indiferència que el Cerimoniós havia mantingut respecte al conflicte del cisma d'Occident prenent partit pel papa d'AvinyóCliment VII.[9] A banda d'aquest moviment, la resta de la política, en termes generals, fou de caràcter francòfil per influència de la seva esposa.
Al Regne de Sardenya la revolta de la jutgessa Elionor d'Arborea i el seu marit, Brancaleone Doria, amenaçà la continuïtat catalana a l'illa. El 1392 el príncep Martí havia d'encapçalar una expedició vers l'illa sarda, però fou abandonada davant una greu revolta a l'illa de Sicília, on la jove d'aquest, Maria de Sicília, havia estat instaurada com a reina.
Matrimonis i descendència
L'emmirallament per les corts europees i, molt especialment per la cort de França, fou una constant abans i després del seu regnat. Això el va portar a cercar els llaços matrimonials amb la dinastia de Valois. S'havia de casar amb la princesa Joana de França (1351-1371), filla de Felip VI de França, però aquesta va morir a Béziers quan anava de camí cap a Barcelona a casar-se.[9]
Amant de les lletres, fundà l'Acadèmia del Gais Saber a Barcelona. En època de Torres i Amat encara se'n conservaven algunes trobes o poesies a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Torres en cita una Pragmàtica en favor de la Concepció immaculada de la Verge, plena de doctrina i erudició i una Carta (molt preciosa) al Soldà de Babilònia, en llengua catalana, perquè permeti la reparació de les esglésies de la Terra Santa, datada a Barcelona a 18 d'abril de 1395.[13]
A 2 de juliol del 1388: Signum Johannis, Dey gratia regis Aragonum, Valentie, Maioricarum, Sardinie et Corsice, comitisque Barchinone, Rossilionis et Ceritanie. Rex Johannes[14]
A 25 de novembre del 1394: En Johan, per la gràtia de Déu rey d'Aragó, de València, de Mallorques, de Cerdénya e de Còrcega, e comte de Barcelona, de Rosselló e de Çardànya[15]
↑Com a rei d'Aragó, de València, de Mallorques, de Sardenya i Còrsega, comte de Barcelona, de Rosselló, i de Cerdanya.
↑Sig+num Johannis, Dey gratia regis Aragonum, Valentie, Maioricarum, Sardinie et Corsice, comitisque Barchinone, Rossilionis et Ceritanie. Rex Johannes: Arxiu Jaume I.
Cornudella, Rafael. «Obres i artistes de França i dels Països Baixos a Catalunya al voltant de 1400». A: Museu Nacional d'Art de Catalunya. Catalunya 1400. El Gòtic Internacional, 2012. ISBN 978-84-8043-248-1 [Consulta: 20 agost 2012].
