Jeannette Friederike Hermine Immink, nascuda Dienst (Amsterdam, 10 d'octubre de 1853; Milà, 20 d'agost de 1929), va ser una alpinista holandesa. Va fer grans escalades a les Dolomites amb diverses primeres ascensions i està acreditada com a pionera en el camp de l'escalada femenina i com a innovadora en el conjunt de l'alpinisme.[1]
Primers anys de vida
Jeanne Immink va néixer en una família jueva alemanya a Amsterdam el 1853, filla gran de Friedrich Diest i Hermina Heijbroek. Després de la mort del seu pare, la mare i les tres germanes van patir econòmicament. Per escapar de la seva pobresa, Jeanne es va casar amb Johannes Carolus Immink després d'acabar el batxillerat, i va emigrar amb ell a Pretòria, Sud-àfrica, on van tenir un fill. Poc després Jeanne va conèixer Henry Percy Douglas-Willan, un capità drac britànic estacionat a Pretòria, i el va seguir a l'Índia, deixant el seu marit i el seu fill a Sud-àfrica. Quan Immink va tornar a quedar embarassada, es va traslladar sola a Suïssa, ja que als oficials britànics no se'ls permetia casar-se ni tenir fills abans dels 30 anys. A Suïssa, es va independitzar econòmicament, ja que va rebre importants fons de Douglas-Willan, el pare de la criatura, per mantenir el seu fill, Louis Immink.[1][2]
Carrera
Immink a la Cima Piccola, al 1893
Immink va començar a escalar a les Dolomites poc després de traslladar-se a Suïssa. Va fer la seva primera gran escalada l'any 1889 ascendint per una nova ruta a l'Ortler, al Tirol del Sud, amb un guia. El mateix any, va fer la primera ascensió femenina de l'Antelao, prop de Cortina d'Ampezzo. L'any 1891 va ascendir a la xemeneia Schmitt de les Cinque Dita al Gruppo del Sassolungo, un any després que Robert-Hans Schmitt fes la primera ascensió i expressés el dubte que la via es pogués tornar a escalar mai més.[2] Va escalar una muntanya verge i encara sense nom el 1891, que des de llavors s'anomena Cima Immink. El 1893, l'escalador i fotògraf alemany Theodor Wundt va preguntar a Immink si l'acompanyaria en una ascensió de la Cima Piccola de les Tre Cime di Lavaredo; les fotografies d'ella es van publicar més tard al seu llibre Wanderungen in den Ampezzaner Dolomiten (Excursions a les Dolomites d'Ampezzo). Aquesta seria la seva darrera expedició abans de retirar-se de l'escalada el 1894, després d'haver patit una lesió en un viatge anterior.[1]
Innovació i llegat
Tot i que la seva carrera d'escalada només va durar cinc anys, Immink va fer més de 70 ascensions. Es va guanyar la reputació escollint els cims i vies més difícils de l'època, que ascendí de vegades a l'hivern, i va atreure el respecte dels seus companys masculins. L'ascens que va fer al desembre de 1891 de la Croda da Lago era la primera escalada que es feia a l'hivern per una cara vertical coberta de gel. També va ser la primera dona a escalar vies de grau 4.[3] Era molt conscient del seu paper com a escaladora líder i va escriure després d'una escalada: «Reto els alpinistes masculins a seguir els meus passos». Va ser membre del Club Alpí Austríac i del Club Alpí Italià.[2][1][3]
Immink (esquerra) escalant a les Dolomites
Va ser la primera escaladora que es va posar pantalons en comptes de faldilles, la primera a protegir-se el cap de la possible caiguda de pedres, i també se li atribueix la invenció de l'arnès d'escalada, en una època en què no hi havia àncores ni mosquetons.[2][4][3]
Immink va ser objecte d'una biografia publicada pel periodista Harry Muré l'any 2003, titulada Jeanne Immink: Die Frau, die in die Wolken stieg (Jeanne Immink: La dona que va pujar als núvols). Muré va assenyalar el paper pioner d'Immink en l'alpinisme femení, que després seguirien d'altres i va deixar escrit que «havia aconseguit la glòria i l'honor en un camp dominat pels homes de l'alpinisme alpí».[2][1]
Dos cims porten el nom d'Immink: el Cima Immink i el Campanile Giovanna («la torre de Jeanne»), que es troben l'un al costat de l'altre a les Dolomites.[2][1]
