Jean-Baptiste Carpeaux es va criar en una família modesta de treballadors a Valenciennes. De molt jove li agrada dibuixar i s'inclinava per estudiar escultura en contra de la voluntat del seu pare. En arribar a París el 1838 amb la seva família,[2] Carpeaux rep una primera formació en el dibuix i modelatge a l'Escola superior d'Arts Decoratives. En 1844, es va incorporar a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París al taller de François Rude. Deu anys més tard, va guanyar el Prix de Rome amb el seu Hector implorant als déus en favor del seu fill Astíanax. La seva arribada a la capital italiana s'ajorna un any perquè abans l'artista va haver de realitzar diverses comandes. Es va traslladar a la Vil·la Mèdici el gener de 1856 i va estudiar els grans mestres: Rafael i Miquel Àngel. Va viatjar per Itàlia on pren gust pel moviment i l'espontaneïtat. Durant aquesta estada, esculpeix tres "enviaments", el Petit malhumorat, el Pescador de la petxina i Ugolino envoltat dels seus quatre fills. El 1862, de tornada a París, és introduït en la cort imperial pel seu amic i protector, Eugene Halwin Piennes i aviat és nomenat camarlenc de l'emperadriu. Esculpeix el mateix any un bust de la princesa Matilde, i això més tard li va portar diversos encàrrecs per part de Napoleó III. Va participar en la decoració exterior del "Pavillon de Flore" (El triomf de la Flora) i l'Òpera Garnier (La Dansa).
El 1869, Carpeaux esculpeix La núvia. El model és Clotilde Amélie de Montfort (1847-1908), filla del vescomte Philogène Montfort, l'advocat general de la Marne i el governador general del palau de Luxemburg. Ell s'enamora de la seva model i es casen el mateix any. Van tenir tres fills.
Va col·laborar amb l'arquitecte Gabriel Davioud pel seu últim treball, la Font de les Quatre Parts del Món a la plaça Camille Jullian a París. Va realitzar el grup de quatre figures d'Àsia, Europa, Amèrica i Àfrica suportant el globus terraqüi. Després de la seva mort va ser Emmanuel Fremiet qui completà la font amb l'addició de vuit cavalls, tortugues i dofins de la base.
Els últims anys de la seva vida van ser foscos. La guerra i la derrota de 1870 van fer decaure les comandes. Alhora, Carpeaux desenvolupa cap a la pròpia dona, una gelosia patològica que condueix a la separació de la parella el 1874. Sota la influència dels seus pares, a falta de diners, va deixar la gestió del seu taller al seu germà. El 1875, va morir als quaranta-vuit anys després d'atroços patiments a causa d'un càncer de bufeta.
Jean-Baptiste Carpeaux, molt unit a la seva ciutat natal, deixa una part de les seves obres al Museu de Belles Arts de Valenciennes. Està enterrat al cementiri de Sant-Roch Valenciennes.[3]
Carpeaux pintor
Escena del carrer, Washington (Columbia).
Jean-Baptiste Carpeaux és també un reconegut pintor. Va confessar: «M'he empastifat tot de teles (...) M'encanta aquest art de passió».[4] Jean-Baptiste Carpeaux segueix el model de l'artista universal: ser pintor, decorador i escultor.
Les pintures de Carpeaux revelen una àmplia varietat d'estils i temes, que s'afirmen com a obres en el seu propi dret, empremtes d'espontaneïtat i velocitat de dibuix. A diferència de les seves escultures, sont quasi totes realitzades per ell mateix i molt poques són del seu taller.
Carpeaux va pintar paisatges, escenes de la vida quotidiana, retrats i autoretrats, escenes religioses i quadres d'història. En qualsevol moment, va prendre notes, així com les reunions als carrers de la Cort Imperial. Les seves pintures neixen d'aquests esbossos amb un aspre i rugós aspecte desitjat. En una ment «moderna», aquests apunts són l'expressió mateixa de la vida i el moviment. 6.
Aquest aspecte de la carrera de l'artista permet fer afrontar a les seves escultures i pintures, ja que l'artista forja intencionadament relació entre les dues arts. Durant la seva estada a Roma en la Vil·la Mèdici, l'artista va realitzar les seves primeres còpies de dibuixos d'artistes italians, -Miquel Àngel, Rafael Sanzio, Andrea del Sarto, Giambologna-, que van continuar al llarg de la seva vida.[5]
Bacant amb roses: Expressa els moviments exòtics que apareixen als rituals orgiàstics en honor de Baco. També representa els caps de les dues mènades que són a La dansa.
![Pourquoi naître esclave ? (1869), marbre, Copenhague, Ny Carlsberg Glyptotek.[6]](Fitxer:Why_be_born_a_slave%3F_by_Jean-Baptiste_Carpeaux,_1868_-_Ny_Carlsberg_Glyptotek_-_Copenhagen_-_DSC09479.jpg)
