L'interdicte venecià de 1606 i 1607 va ser l'expressió en termes de dret canònic, a través d'un interdicte papal, d'un conflicte diplomàtic i d'un enfrontament entre la cúria papal i la República de Venècia, que va tenir lloc entre el 1605 i el 1607. Mentre que va estar actiu, l'Interdicte va veure expulsions d'alguns ordes religiosos de Venècia, una guerra de fulletons i una intensa diplomàcia de França i Espanya per resoldre el problema.[1]
El 1605, Venècia va prendre mesures per contrarestar un atac papal sobre la manera en què la República exercia el control del seu clergat catòlic. El papa Pau V va tractar l'enfocament de Venècia sobre la jurisdicció civil sobre clergues i béns de l'església com a anticlerical; Leonardo Donato, un oponent del poder papal, va ser triat dux a principis de 1606.[6]
Segons el cas actual en el moment de dos clergues detinguts, el Papa va emetre un interdicte contra Venècia a l'abril de 1606.[7] En moviments diplomàtics, Felip III d'Espanya va encoratjar el papat a pressionar el seu cas; mentre que Enric IV de França donava suport a Venècia.
El Fondaco dei Turchi a Venècia, amb allotjament diplomàtic a la part superior al segle xvii.
Acumulació militar
L'estimació a Roma era que les forces necessàries per processar el conflicte militarment eren 50.000 infants amb 4.000 cavalls; més enllà de la bossa papal. Felip III va ordenar a Pedro Henriquez de Acevedo, comte de Fuentes, que es trobava a Milà, estar preparat, amb la cavalleria necessària i la meitat de la infanteria. Pau V va fer una crida a Alfonso d'Avalos, coronel espanyol amb seu a Milà, i Alessandro Monti, de Flandes, a comandar les seves forces. Enrique IV va començar a reclutar tropes;[8] va ser capaç de fer coincidir les forces espanyoles prou bé, i Philippe Canaye va proposar al Senat de Venècia un pla per encoratjar els Grisons a envair la província de Milà.[9]
Resolució
La guerra amenaçava, però els francesos no estaven disposats clarament a lluitar per l'afer, com ho estaven els espanyols. Com es va fer evident, la diplomàcia d'Enric va ser capaç de resoldre les qüestions immediatament controvertides.[6] El seu objectiu era jugar al pacificador i guanyar influència a Itàlia, enfocant-se al final amb la postura pro-veneciana de Canaye.[10] Canaye es va traslladar a pressionar als venecians per acceptar la mediació del cardenal François de Joyeuse.[11] L'interdicte es va aixecar i es va produir la reconciliació formal a l'abril de 1607, amb Joyeuse com a cardenal legat que va fer que la custòdia dels dos sacerdots estigués al centre de la disputa en la seva estada a la loggia superior a la Fondaco dei Turchi el 21.[8][12]
No obstant això, l'interdicte havia provocat una prohibició dels territoris de la República veneciana dels jesuïtes, i això va continuar fins al 1656/7, quan va acabar com a part de la reconciliació d'un altre període de disputes entre la República i el papat.[13]
Avaluacions
Bouwsma afirma que, si bé el resultat va ser satisfactori per a Venècia, aquest esdeveniment també marca el començament del declivi de la República.[14] John A. Marino escriu que els intercanvis polèmics sobre teories de l'estat, per la seva profunditat intel·lectual, van influir en futures discussions fins al segle xvii.[8]
Aquest va ser l'últim exemple d'un interdic papal aplicat a una regió estesa, encara que els interdictes s'han utilitzat posteriorment a escala local.[15]
Referències
William J. Bouwsma (1968), Venice and the Defense of Republican Liberty. University of California Press.
Filippo De Vivo "'Information and Communication in Venice: Rethinking Early Modern Politics.'" Oxford: Oxford University Press, 2007
