Icona de finals del segle xiv-inicis del xv, il·lustrant el Triomf de l'Ortodòxia sota l'emperadriu romana d'Orient Teodora al 843. Thedoroda va ser considerada com una iconodula
Un iconòdul (grec: eikono-doulos, «hom qui serveix imatges»; també «iconodulista» o «iconòfil») és aquell qui exposa iconodulisme, per exemple, qui dona suport o favor a les imatges religioses o icones i les venera, en oposició a un iconoclasta, que és qui es mostra en contra de l'ús d'imatges religioses. El terme és emprat usualment en relació a la controvèrsia iconoclasta que va tenir lloc a l'Imperi Romà d'Orient;[1] els iconòduls més famosos d'aquells temps van ser els sants Teodor Estudita i Joan Damascè.
La controvèrsia l'inicià l'emperador romà d'Orient Lleó III l'Isàuric el 726, quan ordenà que es retirés la imatge del Crist que presidia la Porta de Calce del palau imperial a Constantinoble.[2] El 730 seguí una prohibició d'icones més àmplia. Sant Joan Damascè argumentà amb èxit que prohibir les icones era equivalent a negar l'Encarnació de Crist, la presència de la Paraula de Déu al món material. Les icones recordaven a l'Església la naturalesa física de Déu manifestada en Jesucrist.
