1669: École des jeunes de langues 1795: École spéciale des Langues orientales 1914: École nationale des Langues orientales vivantes 1971: Institut national des langues et civilisations orientales[1]
L'Institut national des langues et civilisations orientales (INALCO), dit Langues O'[5](pronunciat Langzo), és un establiment francès d’ensenyament superior i de recerca encarregat d'ensenyar les llengües i civilitzacions que no són originàries d'Europa Occidental. « Langues O' » és el nom donat per generacions d’estudiants a l’Escola especial, després reial, després imperial, després nacional, de llengües orientals (vives) de París, qui ha pres el seu nom actual en 1971.
L'ensenyament de llengües i civilitzacions orientals a França es remunta a la creació del Collège de France a iniciativa de Guillaume Budé. L'interès dels humanistes per les llengües antigues s'acoblà de fet molt ràpid a la necessitat d'orientalistes per a la diplomàcia de Francesc I de França. Des d'aquesta època en aquest context es va donar un ensenyament més especialitzat.
Dels orígens (1669) fins a 1914
L'Escola Especial de les Llengües Orientals fou creada, principalment sota l'impuls de Lakanal, per la Convenció Nacional (decret llei del 10 de germinal any III / 30 de març de 1795).[7] Va obrir les seves portes a la seu de la Biblioteca nacional a París carrer Neuve-des-Petits-Champs, amb la missió d'ensenyar les llengües orientals vives « d'una utilitat reconeguda per a la política i el comerç ». Les primeres llengües ensenyades foren l'àrab « literari i vulgar », el turc i el tàtar de Crimea, el farsi i el malai. Es va engrandir regularment al curs del segle xix, ajuntant les llengües noves i fusionant amb l'Ecole des Jeunes de langues instituïda per Colbert en 1669 per formar els intèrprets per les llengües del Llevant. En 1874, l'escola s'instal·là a una mansió situada a la cantonada de la Rue des Saints-Pères i de la Rue de Lille.
De 1914 a 1984
En 1914 l'escola esdevingué « École nationale des langues orientales vivantes » (ENLOV) i rebé un estatus especial que romandrà en vigor fins a 1968, quan el moviment estudiantil porta a integrar l'establiment en el sector universitari com a « Centre universitaire des langues orientales vivantes ». Aquest « CULOV » ja no conserva el nom i es convertí pel decret del 3 de febrer de 1971 en institut nacional de les llengües i civilitzacions orientals (INALCO), adscrit fins al 1984 a la universitat de la Sorbona nova (París III).
Els diferents departaments domiciliats al 2 rue de Lille es dispersaren "provisionalment" en diversos centres acadèmics perifèrics : Dauphine, Asnières, Clichy o als locals llogats a París : Quai Voltaire, Censier, rue Broca, rue Riquet. Nous idiomes ajuntaren als altres, així com a més activitats de recerca i desenvolupament. Es multipliquen els departaments interdisciplinaris, com el centre de preparació per als invercanvis internacional (comerç internacional), el sector d'Alts Estudis Internacionals (HEI, dedicat principalment a la preparació del concurs d'Afers Exteriors), la filial de comunicació i formació intercultural, l'enginyeria multilingüe i el processament de llenguatge natural, etc.
En els anys 1972-1975 foren reagrupades en un lloc únic (Cergy-Pontoise, Marne-la-Vallée) i la transformació proposada de l'institut en universitat internacional de llengua i de comunicació (UNILCO) no es va produir malgrat l'aspecte precursor del projecte defensat per René Sieffert i François de Labriolle.
Després de 1985
Des de 1985 l'INALCO té un estatut de grand établissement (com l'Institut d'études politiques de Paris per exemple). El seu objectiu és ensenyar les llengües de l'Europa Central i Oriental, Àsia, Oceania, Àfrica i de les poblacions aborígens d'Amèrica, així com la geografia, història, institucions, vida política, econòmica i social dels països en qüestió.[8] Durant els anys 1990 no es consolidaren altres projectes de reagrupament (el més avançat és el de l'École normale supérieure de jeunes filles del boulevard Jourdan).
Folklore
Els estudiants de les Llengües O' han estat anomenats tradicionalment «silvains»; el terme, gairebé obsolet, deriva del nom del primer president de l'escola Antoine-Isaac Silvestre de Sacy (familiarment « Silvestre ») l'estàtua del qual es troba al pati del 2 rue de Lille. Una « ordre molt alta i molt secreta de Silvestre de Sacy » era originalment una tradició de bromes que van fer famosos els silvains entre els estudiants parisencs per la sofisticació dels seus gags. Una salutació específica dels (« ahure ») hauria format part d'aquest folklore.[9]
Els presidents (administradors de 1914 a 1969) de Langues O'
Secció de Llengües i Cultures d'Amèrica (fundada el 1973)
Formacions
Fins al 1972, els estudiants obtenen en tres anys el diploma d'alumne aprofitat de l'Escola Nacional de Llengües Orientals vives per a un idioma determinat, dictada pel ministre d'Educació, llavors a càrrec de la l'educació superior. A partir de 1967 podien preparar un doctorat de tercer cicle.
El sistema precedent, posat en pràctica a partir de 1971, incloïa, a més dels títols universitaris nacionals (fins a 1984 emesa sota el segell de la Universitat París 3), els diplomes següents:
Certificat de langue et civilisation (representa aproximadament la meitat del volum horari del DULCO)
Diplôme unilingue de langue et civilisation orientales (DULCO,[14] en dos o tres anys, segons les llengües, que és de nivell comparable al DEUG i que doóna accés al segon cicle)
Igualment existeix un diploma pràctic i unss certificats i diplomes bilingües.
Diplôme supérieur (de nivell comparable a la llicenciatura)
Diplôme de recherche et d'études appliquées (DREA, no s'ha de confondre amb el DEA), diplôme de recherche et d'études commerciales (DREC) i diplôme de recherche et d'études internationales (DREI), de nivell comparable al maîtrise.
Per consolidar els aspectes col·lectius de la investigació científica en l'INALCO s'han organitzat diversos centres d'investigació a partir de 1975. Algunes d'aquestes formacions van crear llavors revistes que van publicar el treball produït pels seus membres i per investigadors d'altres organitzacions. Actualment Publications Langues'O inclou, a més, la publicació, distribució i venda de publicacions periòdiques i la publicació de les actes dels simposis organitzats sota els auspicis de l'INALCO.
L'INALCO participa igualment en l'edició de col·leccions de L'Asiathèque: mètodes « Langues INALCO », « Dictionnaires des Langues’O », « Bilingues L&M ».[18]
Altres editorials han creat col·leccions on es publiquen les obres de mestres i investigadors de l'establimentf:
« Bibliothèque des études africaines » a edicions L'Harmattan.[21]
Les revistes
Cahiers de littérature orale (CRO - CERLOM)
Annales de l'autre islam (ERISM)
Cahiers balkaniques (CEB)
Bulletin de liaison néo-hellénique (CEB)
Cahiers de linguistique de l’INALCO (CLI)
Cahiers de l'Europe médiane (CEEM)
Cipango (revue d'études japonaises - CEJ)
Études océan Indien (CROIMA)
Slovo (revue d'études russes et euro-asiatiques - CERRUS)
Yod (revue d’études hébraïques et juives modernes et contemporaines - CEH)
Comptes rendus du GLECS (Groupe linguistique d'études chamito-sémitiques)
Cahiers de poétique comparée et Mezura (Théorie des rythmes et applications poétiques)
Revue des études berbères (CRB)
Història
Des de començaments del segle xx fins a 1971 les publicacions de l'Escola Nacional de Llengües Orientals Vives eren publicades per les edicions «Librairie orientaliste Paul Geuthner».
En 1971 el president René Sieffert i la seva esposa Simone fundaren les Publications orientalistes de France (POF) per reprendre aquest rol. A partir de 1979 les Publications orientalistes de França es van independitzar.
L'INALCO fundà aleshores les Publications Langues’O que editaren, soles o en coedició, les revistes i els col·loquis de la recerca.
↑No hi ha currículum real de cantonès a l'INALCO, però la llengua es pot estudiar en un curs de llengües xineses a partir del tercer any de llicenciatura.
Pierre Labrousse (sous la dir. de), Langues'O 1795-1995 : deux siècles d'histoire de l'École des langues orientales, Paris, Éditions Hervas, 1995, ISBN 2-903118-90-6
Marie-Claire Bergère et Angel Pino (sous la dir. de), Un siècle d'enseignement du chinois à l'École des langues orientales : 1840-1945 : bicentenaire des Langues orientales, Paris, l'Asiathèque, 1995 ISBN 2-911053-06-0
Marie de Testa & Antoine Gautier, Drogmans et diplomates européens auprès de la Porte ottomane, éditions ISIS, Istanbul, 2003, ISBN 975-428-258-7
Louis Bazin, L'École des Langues orientales et l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres (1795–1995), in: Comptes rendus des séances de l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres 139, No. 4, 1995, pp. 983–996, online
