El hiragana (平仮名; ひらがな) és un dels dos sil·labaris emprats en l'escriptura japonesa junt amb el katakana. També se sol utilitzar el hiragana per referir-se a qualsevol dels caràcters del sil·labari.
Aquests caràcters, i contràriament als kanji, no tenen cap valor conceptual, sinó únicament fonètic. S'utilitza per exemple per a les terminacions verbals i les declinacions (okurigana), mentre que les arrels de les paraules s'expressen amb kanjis.
El sil·labari hiragana consta de 46 caràcters que representen síl·labes formades per una consonant i una vocal, o bé una única vocal. L'única consonant que pot anar sola és la 'n'.
L'hiragana s'empra a l'escriptura de paraules japoneses, partícules i desinències verbals; en contrast amb el katakana que s'utilitza per a paraules estrangeres i onomatopeies. És per això que l'hiragana és el primer sil·labari que aprenen els nens nipons. Els manga per a adolescents i joves, per exemple, encara tenen els kanjis considerats difícils, transcrits a sobre amb el sil·labari hiragana, el que s'anomena furigana. A mesura que aprenen els kanji, els estudiants van reemplaçant els caràcters sil·làbics en favor dels caràcters xinesos.
El hiragana té les formes més arrodonides que el katakana i al Japó és considerat més simple. És un sil·labari que van inventar les dones quan no tenien accés a aprendre l'escriptura, per això es considera un sil·labari femení mentre que el katakana es considera masculí.
Caràcters hiragana bàsics
A continuació hi ha la taula dels caràcters bàsics (sense accents ni caràcters modificadors) que componen el sil·labari hiragana, juntament amb la romanització Hepburn de cadascun que n'indica la pronúncia.
|
A |
I |
U |
E |
O
|
|
|
あ (a) |
い (i) |
う (u) |
え (e) |
お (o)
|
| K
|
か (ka) |
き (ki) |
く (ku) |
け (ke) |
こ (ko)
|
| S
|
さ (sa) |
し (shi) |
す (su) |
せ (se) |
そ (so)
|
| T
|
た (ta) |
ち (chi) |
つ (tsu) |
て (te) |
と (to)
|
| N ん (n)
|
な (na) |
に (ni) |
ぬ (nu) |
ね (ne) |
の (no)
|
| H
|
は (ha) |
ひ (hi) |
ふ (fu) |
へ (he) |
ほ (ho)
|
| M
|
ま (ma) |
み (mi) |
む (mu) |
め (me) |
も (mo)
|
| Y
|
や (ya) |
|
ゆ (yu) |
|
よ (yo)
|
| R
|
ら (ra) |
り (ri) |
る (ru) |
れ (re) |
ろ (ro)
|
| W
|
わ (wa) |
|
|
|
を (wo / o)
|
Anteriorment existien dos caràcters hiragana més: ゐ (wi), ゑ (we). Tanmateix, han caigut en desús i ja no s'utilitzen. El caràcter wo (を) pràcticament només s'utilitza per a la partícula gramatical que es pronuncia o a la majoria de dialectes.
- Quant a la pronúncia, a grans trets tenim que:
- Les vocals "a" i "i" són com en català /a/ i /i/.
- Les vocals "e" i "o" són mitjanes /e̞/ i /o̞/ com en rossellonès, encara que es poden realitzar com les vocals tancades de la resta del català.
- La vocal "u" és no arrodonida /ɯ/.
- La "y" és la semivocal de la "i", /j/.
- La "w" és la semivocal de la "u", /ɰᵝ/.
- La "r" és la suau o bategant /ɾ/.
- Com a l'ortografia anglesa, "sh" i "ch" representen la xeix i la tx del català, és a dir, /ʃ/ i /t͡ʃ/.
- També com a l'anglès, la "h" és aspirada /h/.
- S'escriu "s" la essa sorda /s/, també entre vocals. La essa sonora s'explica al següent apartat.
- La "f" generalment és bilabial /ɸ/.
- La resta de consonants són les esperables en l'ortografia catalana.
Existeixen uns accents diacrítics en japonès anomenats nigori. Serveixen per a formar consonants sonores o impures (cas de les G, Z, D i B) o la mig impura P.
- En el primer cas, el de les consonants sonores, s'utilitza el dakuten (濁点), col·loquialment anomenat ten-ten (点々, punts), que es representa amb dos traços diagonals curts a la part superior dreta del caràcter (゛).
- Per a formar el so P, s'utilitza el handakuten (半濁点), col·loquialment anomenat maru (丸, cercle), que té forma de cercle i s'escriu també a la part superior dreta del caràcter (゜).
|
A |
I |
U |
E |
O
|
| G
|
が (ga) |
ぎ (gi) |
ぐ (gu) |
げ (ge) |
ご (go)
|
| Z
|
ざ (za) |
じ (ji) |
ず (zu) |
ぜ (ze) |
ぞ (zo)
|
| D
|
だ (da) |
ぢ (ji) |
づ (zu) |
で (de) |
ど (do)
|
| B
|
ば (ba) |
び (bi) |
ぶ (bu) |
べ (be) |
ぼ (bo)
|
| P
|
ぱ (pa) |
ぴ (pi) |
ぷ (pu) |
ぺ (pe) |
ぽ (po)
|
- Quant a la pronúncia:
- La "g" és dura /g/ sempre, també davant de les vocals e, i.
- La "j" i la "z" són com les catalanes, /ʒ/ i /z/ (essa sonora).
- La resta de consonants també són com les habituals catalanes.
Palatalització
Existeixen unes versions petites dels caràcters ya (ゃ) yu (ゅ) i yo (ょ) anomenades yō-on que serveixen per a palatalitzar una consonant o afegir-hi els diftongs /ja/, /jɯ/, /jo/, si es col·loquen després del seu caràcter en la versió acabada en -i.
|
YA |
YU |
YO
|
| KI
|
きゃ (kya) |
きゅ (kyu) |
きょ (kyo)
|
| SHI
|
しゃ (sha) |
しゅ (shu) |
しょ (sho)
|
| CHI
|
ちゃ (cha) |
ちゅ (chu) |
ちょ (cho)
|
| NI
|
にゃ (nya) |
にゅ (nyu) |
にょ (nyo)
|
| HI
|
ひゃ (hya) |
ひゅ (hyu) |
ひょ (hyo)
|
| MI
|
みゃ (mya) |
みゅ (myu) |
みょ (myo)
|
| RI
|
りゃ (rya) |
りゅ (ryu) |
りょ (ryo)
|
|
|
| GI
|
ぎゃ (gya) |
ぎゅ (gyu) |
ぎょ (gyo)
|
| JI
|
じゃ (ja) |
じゅ (ju) |
じょ (jo)
|
| BI
|
びゃ (bya) |
びゅ (byu) |
びょ (byo)
|
| PI
|
ぴゃ (pya) |
ぴゅ (pyu) |
ぴょ (pyo)
|
- Quant a la pronúncia:
- La "ny" és com en català /ɲ/.
- La resta es pronuncien seguint les mateixes normes dels apartats anteriors.
Consonants dobles o geminades
Les consonants dobles o geminades es formen escrivint un caràcter tsu petit (っ) anomenat sokuon davant de la consonant en qüestió. Només es doblen les consonants k, s, t, p. Exemples: よっか yokka (dia 4 del mes), ざっし zasshi (revista), だった datta (passat del verb ser), にっぽん nippon (Japó). La pronúncia és: yok-ka, zas-shi, dat-ta, nip-pon, és a dir, la consonant sona dues vegades.
Quant a les consonants nasals "m" i "n", es doblen escrivint ん davant. Exemples: おんな onna (dona), うんめい unmei (destí). De la mateixa manera que en català, la "n" ん es pronuncia /m/ davant de /p/ o /b/. Exemples: せんぱい senpai es pronuncia /sempai/.
Els símbols d'iteració hiragana són ゝ (estàndard, sense nigori) i ゞ (sonor, amb nigori dakuten) però actualment no s'acostumen a emprar, només en alguns noms propis com el de l'empresa Isuzu (いすゞ).
Vocals llargues
Finalment, existeixen vocals llargues (sovint romanitzades amb un màcron) que es formen de la següent manera:
- (Caràcter en -a) + a. Per exemple: おかあさん okaasan o okāsan (mare) pronunciat /okaːsan/
- (Caràcter en -i) + i: Per exemple: おにいさん oniisan o onīsan (germà gran) pronunciat /oniːsan/
- (Caràcter en -u) + u: Per exemple: じゅう juu o jū (deu) pronunciat /ʒɯː/
- (Caràcter en -e) + e: Per exemple: おねえさん oneesan o onēsan (germana gran) pronunciat /oneːsan/
- (Caràcter en -e) + i: Per exemple: せんせい sensei o sensē (mestre) pronunciat /senseː/
- (Caràcter en -o) + o: Per exemple: おおきい ookii o ōkī (gran) pronunciat /oːkiː/
- (Caràcter en -o) + u: Per exemple: ありがとう arigatou o arigatō (gràcies) pronunciat /aɾigatoː/
En alguns casos també es pot emprar el chōon (ー) en hiragana per a formar vocals llargues igual com es fa en katakana, però no és habitual.
Observacions
- La "n" (ん) es considera una síl·laba (concretament una mora).
- Els dos kana "ji" (じ i ぢ) tenen la mateixa pronunciació en la majoria de dialectes, són caràcters yotsugana.
- Els dos kana "zu" (ず i づ) també tenen la mateixa pronunciació en la majoria de dialectes.
- La "ō" llarga es pot escriure oo (おお) o bé ou (おう).
- La "ē" llarga es pot escriure ee (ええ) o bé ei (えい).
Vegeu també
Viccionari
