L'hebreu samarità és una tradició de lectura per a l'hebreu bíblic tal com la practiquen els samaritans per a la lectura del Pentateuc que ells posseeixen. La seva pronunciació és molt semblada a la de l'àrab que parlen, el qual usen per a l'oració.[1]
Escriptura
L'hebreu samarità s'escriu amb l'alfabet samarità, una escriptura que va evolucionar directament de l'alfabet paleohebreu, l'origen del qual d'aquest últim està en l'alfabet fenici. A diferència de tots els altres dialectes de l'hebreu, els quals s'escriuen amb l'alfabet hebreu, una versió de l'alfabet arameu.
L'hebreu samarità mostra les següents diferències consonàntiques pel que fa a l'hebreu bíblic usat pels jueus:
Les consonants primordials */b/, /g/, /d/, /k/, /p/ i /t/ manquen d'al·lòfons fricativitzats, malgrat que, almenys, algunes en tinguessin al principi, com ho demostra la preposició "en": ב- /af/ o /b/.
/p/ es va transformar en /f/, excepte quan de vegades */pː/ > /bː/.
/w/ es va transformar en /b/ en tots els casos, menys en la conjunció ו- 'i', que es pronuncia /w/.
/l/ es va fusionar amb /ʃ/, a diferència de totes les altres tradicions hebrees contemporànies en què es pronuncia com a /s/.
Les guturals /ʔ/, /ħ/, /h/ i /ʕ/ s'han transformat en /ʔ/ o han emmudit per a qualsevol cas, menys davant de /a/ o /ɒ/ on */ħ/ o /ʕ/ de vegades es converteixen en /ʕ/.
/q/ de vegades es pronuncia com a [ʔ], encara que no en la lectura del Pentateuc, a causa de la influència àrab.[3]
En una lectura ràpida, rares vegades pot arribar a passar que /q/ també es pronunciï com [χ].[3]
Vocals
La durada vocàlica és diferenciadora, p. ex. /rɒb/ רב 'gran' contra /rɒːb/ רחב 'ample'.[4] Les vocals llargues comunament són el resultat de l'elisió de consonants guturals.[4]
La /i/ i la /i/ es pronuncien com [ə] en síl·labes tancades posttòniques, p. ex. /bit/ בית 'casa' /ˈabbət/ הבית 'la casa', /ger/ גר /ˈaggər/.[6] En altres casos, /i/ accentuada canvia a /i/ quan aquesta síl·laba ja no s'accentua, ex. /dabˈbirti/ דברתי a diferència de דברתמה /dabberˈtimma/. /u/ i /o/ solament s'alternen en síl·labes obertes posttòniques, ex. ידו /ˈjedu/ 'la seva mà' ידיו /ˈjedu/ 'les seves mans', on /o/ és el resultat d'un diftong contret.[6][7] En altres casos, /o/ apareix en síl·labes tancades i /o/ en síl·labes obertes, ex. דור /dor/ דורות /duro/.[7]
Accentuació
L'accent en general difereix al de les altres tradicions, ja que normalment recau en la penúltima i de vegades última síl·laba.
Gramàtica
Pronoms
Personals
Jo
anáki
Tu (masculí)
átta
Tu (femení)
átti (fixi's en la iod final)
ell
û
ella
î
nosaltres
anánu
vosaltres
attímma
vosaltres
éttên
ells
ímma
elles
ínna
Demostratius
Això masc. ze, fem. zéot, pl. ílla.
Allò alaz (escrit amb una he al començament).
Relatius
Qui, que: éšar.
Interrogatius
Qui = mi, què = ma.
Substantiu
Quan s'afegeixen sufixos, la ê i ô de l'última síl·laba poden convertir-se en î i û: bôr (en jueu bohr) "foradada" > búrôt "foradades". I af "enuig" > éppa "el seu enuig".
Els segolats es comporten més o menys com en altres dialectes hebreus: beţen "estómac" > báţnek "el teu estómac", ke′seph "plata" > ke′sefánu (hebreu judaic kaspe′nu) "nostra plata", dérek "camí" > dirkakimma "els vostres camins", però áreş (en hebreu judaic: ’i′rets) "terra" > árşak (hebreu judaic ’arts-ekha) "la teva terra".
Article
L'article definit és a- o e-, i causa geminació de la consonant que li segueix, excepte quan és gutural. S'escriu amb una he, la qual no obstant això sol ser muda. Per això, per exemple: énnar / ánnar = "el jove"; ellêm = la carn", a'émur = "l'ase".
Nombre
Els sufixos regulars de plural són fem., -êm (hebreu judaic -im), masc., -ôt (hebreu judaic -oth). Exemples: eyyamêm "els dies", elamôt "somnis".
El dual a vegades és ayem (hebreu judaic: a′yim), ex. šenatayem "dos anys", però generalment és -êm com en yédêm "mans" (hebreu judaic yadhayim).
Tradició del Nom Diví
Els samaritans tenen la tradició de lletrejar-ho en les lletres samaritanes: "Yohth, Ie', Baa, Ie’"
o dir "Shema" que significa "El Nom (Diví)" en arameu, que s'assembla a l'hebreu judaic "Ha-Shem".
↑ 4,04,1Ben-Ḥayyim (2000:47–48) (Por su parte, Ben-Hayyim señala cuatro grados de longitud vocálica, con lo que admite que solo su "cuarto grado" tiene un valor fonemático)